L’ecosistema de les arts plàstiques és un dels més desagraïts del món. I en aquesta cadena d’oblits i despropòsits el rei no és pas l’artista, el crític o el col·leccionista. No. El gran oblidat és el galerista. Qui posa, si no, els diners, el local, i aposta per acompanyar els creadors en el seu camí vers qui sap on?
Fernando Vijande (Barcelona, 1930-Madrid, 1986) era un barceloní de casa bona que, a l’edat de 41 anys, va decidir, sense pràcticament cap coneixement previ, llançar-se de cap al galerisme d’art contemporani. I a més a més en un Madrid que no es distingia, precisament, per les apostes d’avantguarda. Va ser el primer, aquí, a pagar un sou mensual als artistes. Pintors com Luis Gordillo s’havien de guanyar el pa ensenyant idiomes... I en la seva aventura la va encertar: va arriscar amb Gordillo, però també amb el videoart d’Antoni Muntadas. I per escultors d’estètiques tan dispars com Miquel Navarro, Susana Solano i Sergi Aguilar. Precisament Aguilar és un dels responsables d’aquesta exposició homenatge, que té lloc a la Fundació Suñol perquè Josep Suñol va ser un dels col·leccionistes quevan nodrir les dues iniciatives de Vijande: la galeria Vandrés (1971-1981) i la Fernando Vijande (1981-1987). Malauradament, va morir de leucèmia als 56; però aquests quinze anys truncats van servir per internacionalitzar l’art espanyol contemporani i dur aquí, en persona, artistes com Warhol, Mapplethorpe, Kounellis...
La mostra ocupa totes les plantes de la Fundació Suñol. S’exhibeix un quadre d’època de tots els artistes que van tenir exposició individual; però els que més van freqüentar can Vijande tenen, també, una obra actual. Són els casos de Gordillo, Navarro i Zush. Al costat de les obres, enganxats a la paret, retalls de premsa i fotos dels artistes i les seves exposicions.
