Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Ferran Garcia Sevilla, obra inèdita a la Joan Prats

Ferran Garcia Sevilla, obra inèdita a la Joan Prats

És una retrospectiva? No ben bé...

Per Eugènia Sendra
Advertising

Ferran Garcia Sevilla no ha perdut retòrica, segueix sent l'artista àgil i un punt desvergonyit que als 80 va col·laborar amb el retorn a la pintura, un personatge que pensa molt i ràpid, tant que en cinc minuts podria desmantellar l'exposició que estem a punt de visitar -la seva reaparició després d'anys de silenci- per muntar-ne una de nova, diferent de cap a peus. "Ho he fet dos o tres cops a la vida", se sincera.

De moment s'està de tocar 'La teoria de l'evolució. L'evolució de la teoria', un recull de pintures, instaŀ·lacions, fotografies i làmines que mai no havien sortit de l'estudi i que ens apropen al primer Garcia Sevilla (el de finals dels 60), a l'artista inspirat pel viatge i la iconografia del Tibet, i a les seves darreres creacions pictòriques. Retrospectiva?, el tantegem. Fred, fred; la paraula adequada és evolució.

"He rebut garrotades per la voluntat d'ampliar el món", diu. L'artista explora nous confins i proposa un sistema expositiu que advoca per un recés, l'oposat als canvis continus que es produeixen en el món de l'art, els pensaments mastegats i la dependència respecte el copiercoller.

Potser per això Garcia Sevilla no tolera les reflexions ni les preguntes memes, el neologisme que Richard Dawkins va encunyar per definir el sistema de transmissió cultural entre individus. àvid lector de manuals de neobiologia, Garcia Sevilla ens recorda que "l'art destrueix els paràmetres preconcebuts" i que juntament amb la ciència "són prospectius i intenten arribar a llocs desconeguts".

Ell prova de sacsejar l'espectador al llarg del viatge per les sales de la Joan Prats. A cada espai, hi mana una entitat -un dels pensaments forts de l'artista- i un yin-yang invisible va enllacant conceptes. L'artista s'atura davant d'un llenç fet a base de punts, una interpretació de la realitat desfeta, un intent de bricolaire. Però la distribució de les ditades no és atzarosa sinó que segueix l'esquema que elabora a ordinador. Un sistema prou metòdic, tot i així manté "fama d'impulsiu, que dic impertinències, que pinto amb una rauxa de fou", es defensa Garcia Sevilla.
Per a la sèrie 'Tibo' (1998) va torna a confiar en l'ordinador, el Photoshop i la permutabilitat contínua i els resultats són "làmines" farcides d'elements simbòlics sorgits de llibres tibetans i de l'imaginari de l'artista. Es mostra orgullós de l'escaquer, una metàfora del desengany o la malaltia enquadrada dins d'un marc de flors que va trobar en una botiga. D'aquí saltem a la sala política, amb un fotomuntatge de l'escultura eqüestre de Franco i la seva ombra allargada (1974) i 'Un centre, i un altre centre i un altre centre' (1972), inspirada en Nietzche. El darrer espai està fet amb tiralínies: el fil que va tensar al torrent de Pareis (Mallorca), la lleixa transparent on reposa un gerro trencat, les closques d'ou que han alliberat "una cosa que no sabem on és", una seqüència fotogràfica de la volta celeste i la sèrie de preguntes titulada 'Respostes'. Propostes per lliurar-se sense por al pensament lliure i infinit, per endinsar-se al "jardí més apreciat" per Garcia Sevilla.

Advertising