Francesc Todó. Una música de cambra

Art
3 de 5 estrelles

Time Out diu

3 de 5 estrelles

'Flors, postal i antiinflamatori Proxen' (1983) és un bon exemple de la pintura de Francesc Todó (Tortosa, 1922 - 2016). Es tracta d'una natura morta propera a la figuració però tiranitzada per una subtil, indefugible geometria. La llum, intensa, congela en el temps la composició. Res de drama, tan sols ritme visual.
I és que Todó encarna un corrent de l'art català gairebé invisible: el dels artistes de cambra, entre Chardin i Proust, cartesians d'esperit lacònic, inassequibles al sorollós vertigen multimèdia. Tanca la santíssima trinitat de "catalans tranquils" composta per Xavier Valls i Lluís Marsans.
Per exemple, a 'Cases del Mediterrani' (2001), Todó al·ludeix alhora a les cézanianes teulades de 'L'Estaque' (1886) i a la seva reinterpretació picassiana a 'Horta d'Ebre' (1909).
El comissari de la mostra, el poeta Àlex Susanna, ha estructurat un recorregut cronològic per l'obra de Todó: des de les primigènies màquines i aplecs d'eines amb què va gaudir d'un primer reconeixement al llarg de la dècada del 1960, fins a les darreres composicions d'interiors, executades el 2014, tot just abans de "tancar la paradeta" en paraules del propi pintor.
Pel camí, una sèrie d'intuïcions que ens revelen Todó com a precursor del pensament postmodern: els referents al cubisme sintètic picassià de 1912, el buidament conceptual en paral·lel a la congelació de l'espai mitjançant una llum que tot ho aplana, o fins i tot el recurs explícit al pare de la modernitat pictòrica, Cézanne, segons el qual un quadre s'havia d'estructurar d'acord amb la seva pròpia lògica interna... O sigui, una 'DUI' en tota regla a la realitat.

Detalls

També t'agradarà