Guinovart. Matèries en erupció: 1975-1985

L’any Guinovart engegava a finals del 2017 coincidint amb el desè aniversari de la mort de l’artista i culmina el 2019 amb dues mostres que reivindiquen la figura d’un creador en reinvenció constant. Guino, com l’anomenaven els amics, defensava transgredir els límits de la pintura i va moure’s per estils, processos i materials, sempre amb la natura present.
A la galeria Joan Prats, amb la qual va treballar durant tres dècades, revisiten l’obra d’entre el 1975 i el 1985 i recorden que l’any 79 va ser brillant per a Josep Guinovart, amb exposicions a Nova York, París i a Barcelona per triplicat (a la Fundació Miró i a les galeries Joan Prats i Trece). És una dècada marcada per l’informalisme, de creació de peces híbrides (són pintura, escultura o instal·lació?, si és que cal etiqueta). Destaquen els fragments d’uralita intervinguts –hi lliga troncs, hi aplica el color que faria Guino tan reconegut– i les cartografies, vistes zenitals de poblats realitzats amb fang, resultat de la seva recent descoberta d’Algèria. La terra, l’africana, l’Agramunt interioritzat de nen i el paratge de Castelldefels, on tenia l’estudi, s’evoca a través del color torrat i la inclusió d’elements naturals, com llavors o flocs de palla. El Guinovart inèdit es troba en una petita col·lecció de quadres en collage que sembla brollar de dins, tal com suggeria l’artista en una entrevista –això ha inspirat el títol de la mostra, 'Matèries en erupció'.