Pregunteu-li a algú que pinta què és el pitjor que li poden dir, de la seva obra. Referiu-vos-hi com a “bonica”; exclameu “que maco!” davant d’un dels seus quadres i, segurament, veureu com se’ls trenca l’ànima en mil bocins. El nostre plaer estètic no acostuma a ser la prioritat dels creadors, perquè l’art és, abans que tot, la comunicació d’un estat interior, d’una intenció o d’una idea.
L’obra d’Hèlene Delprat (Amiens, 1957) juga amb la bellesa i la lletjor. “No és que vulgui fer-ho lleig, és que vull anar més enllà del meu propi gust”, indica l’artista. Les seves pintures, escultures i instal·lacions expliquen històries grotesques de crims, violències i guerres i ara, el Museu Picasso li ha reservat dues sales perquè descobrim la seva obra, seguint la iniciativa del museu de fer exposicions antològiques d'artistes contemporànies.
En l’obra de Delprat hi ha referències a Picasso. Una gran pintura amb el nom ‘No m’agrada gaire el Guernica (no ho diguis a ningú)’ ens dona la benvinguda a l’exposició. És una composició que recorda a una galàxia on imatges de la Guerra Civil Espanyola i els animals el ‘Guernica’, empresonats, floten pel cosmos. L’artista hi plasma el nom d’Agustí Centelles, però aquest no és l’únic reporter de guerra que fa una aparició en les seves creacions; en altres obres hi trobem mencions a Marina Ginestà i Nicole Stéphane.
Al mig d’una de les dues sales de la mostra hi ha una instal·lació ullprenedora. ‘Converses amb una taula’ és una superfície de porexpan on Delprat ha col·locat espases, relíquies, trofeus, escultures i altres objectes bèl·lics, fets de ceràmica però recoberts de pintura d’or. Per fixar-nos en el que tenim al davant, primer cal superar la bellesa enlluernadora del daurat. Hi ha lletjor, en trobar bonic allò que mata?
