Hiroshi Sugimoto. Black Box

Hiroshi Sugimoto és una artista conceptual que s’expressa mitjançant la fotografia. I, creieu-me, la seva obra és més interessant explicada que no pas vista. Sugimoto explora el forat que hi ha entre representació i realitat mitjançant metàfores que obvien el pas del temps. En són exemple els seus paisatges marins: el primer home deu haver vist el mateix mar que el darrer. No passa el mateix a terra ferma.
El seu blanc i negre, de tan pulcre, és alhora corpori i extraterrenal. A les seves imatges de sales de cinema, obre l’obturador quan arrenca la projecció i el tanca quan aquesta acaba. El resultat és una pantalla iŀluminada que conté –i elimina– la seqüència temporal del film. Un forat negre de significants envoltat de butaques i cornucòpies.
No hi ha una sola figura humana vivent, a la seva obra. Els retrats de personatges històrics, com Lenin o Enric VIII, són figures de cera del Madame Tussaud’s de Londres. Aflora, aquí, el concepte del que és sinistre que va encunyar Freud a principis del segle XX per descriure la inquietud que ens causa el que és familiar i alhora aliè. La figura d’Enric VIII s’inspira en un retrat de Hans Holbein que va desaparèixer en un incendi.
Un dels primers temes de Sugimoto foren els diorames. Aquí presenta una sèrie de composicions fetes al Museu de Ciències Naturals de Nova York, amb escenes d’animals i d’homes prehistòrics. Tornem a la noció de 'sinistre' o al més tecnològic 'uncanny valley': l’art com a sospita que el que estem veient no és, en realitat, el que estem veient...
Diuen que als japonesos no els agrada el contacte físic. Pot ser. Però a aquestes immenses fotografies no els agrada tocar el nostre cor, en un estrany exercici d’autisme estètic.