Javier Peñafiel. Pánico esnob

Tot l’art és polític i la proposta de Javier Peñafiel no escapa a aquesta afirmació. L’artista presenta aquí els “dibuixos escrits i textos dibuixats” a través dels quals juga a posar paraules –que funcionen com a eslògans– a imatges de personatges i objectes mig esbossats. El resultat és una mena de poemes visuals que són un intent de descriure una realitat absurda i gairebé incomprensible. Algú, fins i tot, s’atreviria a parlar en termes d’anàlisi política.
En la seva grafia proliferen els oxímorons, així com un gust per la repetició, tot creant enfilalls i derivacions de mots (“intimidad privada de vida”, “propaganda-proselitismo-inducción”, “narra ropa”, “pobreza inducida”, “isla resplandor”...) que acompanyen un dibuix brut, barreja de línies i taques poc definides. La seva particular hermenèutica es construeix a partir de formes recurrents i segueix els passos de l’egolactante, àlter ego de l’artista nascut a finals dels 90, que apunta maneres de capgròs.
Peñafiel treballa el paper com si fos un escultor: manipula, pressiona, talla i modela. A la sèrie 'Narra ropa', protagonitzada per un espantaocells que fa pinta de crucifix, l’estira fins a deformar-lo i hi deixa la marca de les seves empremtes. En d’altres, la fulla d’un material gairebé transparent guaita enmig d’una petita estructura de fusta o perviu enganxada a la paret, com els anuncis de carrer que tenen la part inferior arrencable. Un cant a la materialitat en l’era digital.