[image]
[title]Si algú inventés una màquina dispensadora de flautes de rom Arehucas amb glaçons li podria posar el nom de Javier Vázquez. El paio és pura dinamita. I les seves pintures són una metrallada de 'folie' postadolescent, amb noies guapes, sol de mitja tarda i 'sex on the beach'. Barregen la pertorbadora carnassa australiana de les escultures de Ron Mueck amb el pols muscular del techno i el 'kitsch' sense complexes amb què Harmony Korine va vestir les mosquetes mortes de Disney Chanel amb biquinis fluorescents a 'Springbreakers'. "Oh, encara no he vist la pel·lícula, però tothom me l'ha recomanat molt", rebla en Javier. Per alguna cosa serà, dic jo.
La seva obra és un cant als de la seva casta, els parroquians de les discos de platja, festivals d'electrònica amb psicòtrops de consum obligat i saraus d'aquells en què tothom porta barret de 'cowboy' i acaba rebolcat per una gran massa d'escuma blanca. "La meva intenció és situar l'espectador entre la multitud descontrolada de gent jove -aclareix-, en un lloc on, per una raó o altra, es desprèn molta energia". Feromona de la lleva dels 80 i tuf d'aixella sense desodorant, heus aquí la química perfecta que aquest xaval natural d'Albacete ha elevat fins a l'enèsima potència. "Aquí neix tot, la sensació de força, la indignació, el que et fa vibrar i t'accelera les pulsacions".
No som al 1968. Aquesta no és una història de guitarres, petards de maria i claus sobre l'herba amb corones de margarides al cap. Per si algú no se n'havia adonat, el discurs sobre l'amor lliure va morir després que aquelles progres amb ponxos mexicans que llegien Simone de Beauvoir fessin els 40. Som al 2013, l'època de la quasi pornogràfica immediatesa del 2.0. "Fa un temps que vaig deixar de pintar a partir de foto fixa -explica Javier Vázquez, marcant territori-. Ara els meus quadres provenen d'un frame capturat en un vídeo d'iPhone, o de YouTube". Té tot el sentit del món: vivim temps de la luxúria de visual, sotmesos a la golafreria d'Instagram i a la necessitat insaciable d'ensenyar al món tot el que fem, mengem i defequem.
No hi ha mala intenció rere cap d'aquestes paraules. És un fet constatable: és l'era que ens ha tocat viure. "L'any passat vaig estar a Mikonos, en un d'aquests xiringuitos de mar, i em vaig gravar a mi mateix ballant -diu-. Un típic vídeo de mòbil, vaja. Jo, les meves ulleres de sol, la música, la càmera moguda... Després vaig agafar el clip, li vaig donar al 'pause' i vaig convertir la imatge congelada en un autoretrat". Igual que hem fet amb les runes del Maig francès, també hem deixat enrere Picasso, Rembrandt, o Durer, o qualsevol dels altres mestres que alguna vegada es van col·locar davant d'un mirall i van pintar el seu reflex. Ara un autoretrat és el que veieu a l'esquerra d'aquestes línies. I és acollonant.
Però acollonant ha estat tot el que el tal Vázquez ha fet fins ara. Es va donar a conèixer amb una sèrie de 'poolparties' cerveseres, amb barbacoa encesa, flotadors i alegria primaveral. "De seguida se'm van omplir els quadres de gent -explica-. I vaig notar com les teles se'm desbordaven i no podia parar de pintar". Ja ho diu, que el que vol és transmetre adrenalina testosterònica, entusiasme fora-llei i una mica d'inconsciència. Esclar que té 29 anys. Potser d'aquí a una dècada el més enèrgic que és capaç de pintar són les corredisses dels seus Yorkshires pel parterre de l'adossat. Però mentre hi hagi música, la festa continuarà. No us la perdeu. Feu-me cas.
