Jordi Socías. Fotografies trobades

No és fàcil resumir 45 anys d’intensa carrera fotogràfica en dues habitacions i un passadís. O fer-ho a través de poc menys d’una cinquantena d’imatges, gairebé una per any d’activitat. Per això aquesta exposició de “fotografies trobades” no és una antològica ni, en el sentit estricte, una retrospectiva. Es tracta simplement d’un aplec d’imatges per a gaudi de l’espectador.
Aquestes imatges han de ser vistes en el seu context històric –les que retraten instants de la Transició democràtica–, cultural –rostres de creadors, referents universals– i fins i tot lingüístic –l’ús del blanc i negre, l’especial manera d’enquadrar...–.
Podem obviar qui és Jordi Socías, per bé que té pàgina web pròpia, però sempre queda l’obra. Socías s’inicia en la fotografia empès pel cinema de Bertolucci i la Nouvelle Vague francesa. El 1972 ja exerceix de corresponsal a Barcelona del setmanari Cambio 16, i el 1976 es trasllada a Madrid, on viurà la Transició i l’escena coneguda com La Movida. Col·laborarà amb directors de cinema realitzant fotografia de rodatge, i dirigirà l’agència Cover. En cert sentit, encarna la nova fotografia periodística espanyola, que tant aborda actes del recentment autoritzat Partit Comunista com inunda els suplements dominicals de glamur.
Aquesta exposició no es tracta tan sols d’un aplec d’imatges, d’una nutritiva escudella de tons de grisos. La mida de les fotografies, en general superior a 1 metre per 70 centímetres, i la poca distància que hi ha entre aquestes ens suggereixen nous maridatges, diàlegs com el que encarna un munt de patates que semblen còdols i un primeríssim pla de Dalí, amb rínxols que es confonen amb aquella mirada de boig atramuntanat. Per cert, tal vegada la seva imatge més reproduïda...