Josep Segú: la veu del realisme

Vaig descobrir Josep Segú cap al 1997, en una època en què el bon home estava obsessionat amb uns assecadors metàŀlics que havia trobat arrenglerats a les prestatgeries d'una barberia. Més o menys en aquell any el periodista Sergio Vila-Sanjuán, actual coordinador del 'Cultura/s', organitzava les primeres tertúlies amb els pintors de la seva quinta, aquells que es van donar a conèixer com la tribu dels realistes contemporanis en una col·lectiva a la galeria Llucià Homs, el 1999. Hi havia en Segú, i també Gonzalo Goytisolo, Josep Cisquella i Pablo Maeso. "Érem pràcticament un moviment -m'explica-. Com a mínim ho vam intentar".

El recullo a la sortida de la Sala Parés, hores abans que inauguri l'exposició 'Barcelona &...'. Junts enfilem el carrer Petritxol, i parlant dels vells temps girem per Portaferrissa direcció a la Catedral. Què tenien en comú els de la seva fornada? "Bàsicament, que tots vam donar l'esquena a les terceres avantguardes matèriques, a Tàpies, igual que els hiperrealistes americans s'havien rebotat contra l'art conceptual -m'il·lustra-. En teníem prou de tant de món interior. Tocava mirar una mica cap en fora". Si alguna vegada enganxeu un dels articles que escriu a 'La Vanguardia' segur que el llegireu fent apologia dels de la seva generació.

De després dels estris de perruqueria recordo, sobretot, aquells bodegons amb bosses i palanganes de plàstic, i el seu prodigiós joc d'ombres i translúcids. I, enmig de l'arsenal d'espremedors de taronges i gerros de clorur, un retrat de Vila-Sanjuán envoltat de gots de cubata. També recordo, això més recent, un parell de llenços dedicats a la façana de la Pedrera. Aquesta última és la línia que ha seguit a 'Barcelona &...', ampliant l'angle de visió. "El que m'ha interessat aquesta vegada és observar el funcionament de la ciutat contemporània", dispara, mentre fem drecera entre les fileres d'autobusos que aparquen davant la mirada vaciŀlant i inquisitiva de Ramon Berenguer El Gran.

Junts som com una versió de l'Escola d'Atenes adaptada als nous temps: el mestre, amb les ulleres de pasta, jo amb la llibreta de periodista gonzo i els 'guiris' en estampida arrossegant-nos en direcció Jaume I. "A mi m'hauria agradat que Barcelona tingués més gratacels", es lamenta, als peus de l'estàtua eqüestre. Anys enrere va anar a viure a Nova York. De fet, entre les vistes del Port Vell i la plaça de les Glòries hi ha infiltrada una perspectiva de Manhattan des del Top of the Rock, amb el monolític Empire al davant. Va ser l'època en què va entrar a treballar al taller de Philip Pearlstein, un dels grans figuratius ianquis dels anys 60, el seu mestre per antonomàsia. "Potser m'hi hauria d'haver instal·lat", murmura.

Boca del metro. Comiats i gràcies. Em dóna un catàleg. Més gràcies. I ens separem. Però encara hi ha una cosa que em pica la curiositat. Com pot ser que un individu que es presenta com a artista modern hagi convertit les tardes de Barcelona en la Delft de Vermeer? Tot i els colors intensos, les enravenades estructures de les teulades i aquelles arquitectures de ferro forjat que administren les mercaderies d'ultramar, la sensació és plàcida, molt plàcida. Això és el que penso, mentre espero que el semàfor de Via Laietana es posi en verd. En això, i en els assecadors. Crec que en el seu moment vaig tenir-los, versió postal, penjats al suro de l'habitació. Trucaré a la meva mare per confirmar-ho.

BARCELONA &
Sala Parés
Fins al 30 d'abril