La bèstia i el sobirà

La millor manera de visitar aquesta exposició és entrant, marxa enrera, per la sortida. I si pot ser amb la camisa del revés. Cal ser coherents amb una mostra que arrenca essent clausurada i, després de penjar el cartell d'"en desmuntatge", obre portes. És una mica com el video 'Inversión', de Glenda León: una navalla raspa un bitllet de cent dòlars fins a deixar-lo sense tinta verda. La pols resultant serà aspirada mitjançant una fulla de coca enrotllada... Quina manera més intel·ligent [modus ironia: ON] de suggerir les connexions entre l’economia liberal i el negoci de la droga!
És clar, no oblideu de fer-vos una 'selfie' –el que abans anomenàvem autoretrat, vaja– al costat de l’escultura 'Not dressed for conquering/Haute couture 04', d’Ines Doujak, on un pastor alemany, una defensora dels drets de la dona i dels indígenes –no sé en quin ordre de prioritats– i aquell senyor que acostumava a començar els seus discursos amb un "es para mí motivo de orgullo y satisfacción...", es munten un trio d’obvietats.
La mostra, inspirada en els darrers mots de Derrida, parla dels límits de la sobirania política dins la tradició occidental. O sigui, una de les especialitats d’aquest museu aquests darrers anys: la crítica del 'statu quo', el revisionisme anticapitalista, la culpabilitat per l'agressió colonial, postsituacionismes varis, etc. Hi ha obres que desprenen poderoses poètiques, com els llibres amb figures clavades d’Edgar Endress, o el fals naïf 'Sagrat Cor de Marica', d’Ocaña. Però hi ha també peces soporíferes i llocs comuns –com l’anticlericalisme– tractats sense gaire imaginació. Obviaré donar noms. En fi, una exposició heterogènia per a una programació gairebé homogènia. I van...