L’art de col·leccionar: Col·lecció de Ventura Garcés

Art
Recomanat
4 de 5 estrelles

Time Out diu

4 de 5 estrelles

M’encanten les exposicions petites, gairebé íntimes. I aquesta n’és un cas. Una tria de vuit obres d’una col·lecció de més de 500. És la col·lecció que va formar l’advocat Ventura Garcés (Barcelona, 1930 - 2008), fill del també advocat i poeta Tomàs Garcés. I l’acull en un racó banyat de llum natural de l’espai Can Framis, seu de la col·lecció Vila Casas. M’encanta no passar més de mitja hora envoltat d’unes poques, bones obres, i dedicar-los tota la meva atenció. Sense clatells, gairebé en monàstica solitud, com si el que estic presenciant fos meu. I, en certa manera, així és.
El cas Ventura Garcés m’omple de nostàlgia. Nostàlgia d’una classe mitjana-alta molt il·lustrada que comprava art de manera gairebé compulsiva. Que es guiava pel seu propi gust estètic, que evolucionava i que, quan comprava, no ho feia com a inversió. Gent valenta que, cal tenir-ho molt en compte!, comprava a la galeria. O sigui, no anava directament a l’artista per estalviar-se uns calerons. I penjaven gairebé tot el que tenien, a casa i al negoci. Però que no feien ostentació del seu tresor. Gent que quan viatjava a altres ciutats, per feina, destinava una estona a visitar galeries. Gent oberta que reservava els dissabtes al matí per visitar exposicions... fins que els galeristes van decidir que això d’obrir en dissabte feia petitburgès.
La tria mínima que ha dut a terme Daniel Giralt-Miracle de la col·lecció Ventura Garcés és magistral. Hi ha un Joan Ponç –tal vegada l’artista més present a la col·lecció– que ens demostra que a aquest tipus, per molt que el coneguem i l’exposem, no el tindrem mai prou valorat. Un Tàpies del 1988, pulcre i de dimensions generoses. Un Guinovart més que monumental, diria que escenogràfic, fins al punt que a l’espectador li entren ganes d’arrencar a cantar davant seu. Un Miguel Ángel Campano si fos possible més monumental, molt llunyà dels seus experiments constructivistes, però sempre amatent a un diàleg pictòric que no oblida Guston o Marden. Una instal·lació de Plensa, del 1995, de quan Plensa arriscava perquè tenia menys a perdre. Una pintura de Julian Schnabel realitzada més o menys quan a la seva exposició a la Fundació Miró, el 1993. I dues delicioses esculturetes, fràgils fins al paroxisme, d’Antoni Llena. Entreu. Inspireu. Expireu. I sortiu. Fàcil, oi?

Detalls

També t'agradarà