Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Lita Cabellut

Lita Cabellut, la rockera de les genolleres

L'artista gitana Lita Cabellut ens explica com s'ho manega per fer quadres tan grans

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat
Lita Cabellut va néixer als baixos fons de Barcelona -que als anys 60 eren molt baixos- i va passar la seva infància demanant almoina entre la Boqueria i el Port Vell. Les seves primeres pintures eren retrats de proxenetes i prostitutes que havia vist quan era nena. Ara, acomodada i resident a Holanda des de fa molt de temps, encara conserva l'energia gitana de la seva infància: "Abans que pintora, jo sóc una rockera".

Per què ho dius això?

Imagina't: el taller és territori prohibit per a les meves presumptes cites, perquè faig una fila espantosa. Porto una cotilla molt collada, perquè quan pinto faig uns moviments que són pura modern dance, i m'he de protegir els genolls per poder derrapar sense lesionar-me. Tinc 51 anys, i hi ha coses que ja no puc fer sense precaució. Però els homes no ho entendrien.

¿Es pot fer un art tan salvatge en un taller ple d'assistents?
Jo necessito tenir gent que em doni un cop de mà. Fa anys que vaig crear la meva matèria artística, i és laboriosa: colors, guix, pigments, fase d'assecat... Tinc dues persones que treballen en el procés. I un aprenent, que és el meu fill gran, un street artist de raça. Ell em prepara els colors mentre jo descarrego la fúria.

Si féssim cas del que dius, semblaria que el teu és un art abstracte. I no, és figuratiu.
Perquè em penso molt bé les coses abans de passar a l'acció. La sèrie que veureu a l'espai VolArt em va estar rondant durant cinc anys. I en fa set que investigo per fer-ne una altra sobre l'esquizofrènia. Però quan pinto és estil lliure.

Quan decideixes que estàs preparada per començar?

És com quan estossegues, o com quan de sobte t'aixeques i dius "cony, què foto jo ara dreta?". Un dia em llevo i m'adono que ha arribat el moment.

Has retratat personatges com Chaplin, Freud o Coco Chanel.

Parlar de gent coneguda és una manera de forçar el públic a mirar. Amb la història de Coco, veus que un passat fosc, brut i empudegat es pot convertir en una obra d'absoluta bellesa i luxe.

Aquest és el teu cas, oi?
Sí. Mai no he arribat a compensar el meu retard en els estudis, i sóc dislèxica. Però vaig tenir la sort que una família burgesa em va adoptar. Ells m'ho van donar tot. Quan vaig dir que volia ser pintora, em van posar un professor de dibuix i em van portar als grans museus.

Al Prado vas conèixer Goya, el teu gran referent.

Al principi em feia por. A mi m'agradaven les sales de Velázquez i Rubens. Però a les de Goya no volia ni entrar. Perquè el que hi havia em recordava massa a mi. A mesura que vaig anar creixent vaig entendre d'on venia aquest rebuig. I ara pagaria per passar un minut amb ell.

És un dels referents de l'expo que veurem a can VolArt, oi?

Això de la 'Trilogia del dubte' respon a tres elements que formen part de nosaltres: el poder, la injustícia i la ignorància. Per explicar aquests conceptes, he agafat, primer, el Papa de Velázquez, que és la imatge del convencionalisme. En segon lloc, Goya, que és la impotència i l'esforç, i el fet de sobreviure al moment històric. I, en tercer lloc, El Bosco, que és qui ho mostra tot com una fantasia, que diu que la bogeria comença molt a prop, a les nostres cases.

És el mateix fer un retrat de Chaplin que d''Innocenci X'?

En els dos casos els protagonistes som nosaltres. Hi ha una cosa que tinc molt clara: tot el que he aconseguit en la vida, i és molt, perquè sóc molt feliç, ho tinc gràcies a la gent que s'ha preocupat de mi. Cal gent així. Ara estic muntant una fundació per a nens orfes. Vull que tinguin les mateixes oportunitats que vaig tenir jo.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat