Maria Lassnig

Al llarg d’una carrera notable que es va estendre més de set dècades, des de finals de la dècada de 1940 a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, una ciutat en què ella va ensenyar a la dècada dels vuitanta, fins a l’escena de l’art de París de les dècades de 1950 i 1960, y la Nova York de la dècada de 1970, va crear obres d’art que exploren el seu cos d’una manera que és alhora sensible i vulnerable. Centrant-nos en les elaboracions de Lassnig sobre l’autoretrat i l’exploració corporal de les seves relacions amb l’animal i la màquina, l’exposició a la Fundació Antoni Tàpies presenta obres des de 1942 fins als darrers anys, deixant de banda el període dels 'ismes', tal com els anomenava Maria Lassnig -surrealisme, tachisme, informalisme, i les influències alemanyes i parisenques dels anys formatius-, per concentrar-se en el treball creat a partir de la dècada de 1970 i durant l’estada a Nova York, quan el concepte de 'consciència corporal' va arribar a la seva màxima expressió, acompanyat dels seus escrits i pel·lícules d’animació.