Michelangelo Pistoletto

Art
Recomanat
4 de 5 estrelles

Time Out diu

4 de 5 estrelles

No sé si us passa a vosaltres, però jo estic una mica fart de les pràctiques conceptuals anglosaxones, tan mentals i tan poc sensuals, que ataquen el statu quo amb balls de xifres, imatges colpidores, textos de guerrilla... Quina diferència amb els corrents mediterranis! Passolini, Bruno Munari, Piero Manzoni o Michelangelo Pistoletto.
Pistoletto (Biella, 1933) podria parlar d’art amb la meva mare –és un dir– i ella, d’acord o no, l’entendria. Podem anar a la Viquipèdia i esbrinar el seu paper seminal en el moviment de l’'arte povera', el treball amb miralls, la seva implicació amb el treball social... Però la seva obra és, bàsicament, vivencial.
A qui no li agrada mirar-se al mirall? O qui no pot evitar-ho? Per a Pistoletto, un mirall és una construcció humana que sempre ens diu la veritat. Un animal no s’hi reconeix, però una persona sí. I tenim neurones-mirall que ens doten d’empatia.
En la tria d’obres presents a la Blueproject Foundation, dels 70 i 2000, trobarem sempre un mirall. Allí, encara que davant nostre, descobrirem l’altre, i amb l’altre, el nosaltres.
Una cadira altíssima, més alta que una persona, guarda un mirall on ens reflectim quan passem per sota. La pintura Earlex cobreix un mirall, quan ens hi fixem millor descobrim que la part on ens veiem reflectits ocupa l’espai de la Mediterrània... una mar per a tres continents: Àsia, Àfrica i Europa. Un espai a compartir.
Tal vegada la peça que més crida l’atenció és 'Senza Titolo 92', del 1976. Un gran mirall que reflecteix per les dues cares, a cadascuna s’hi recolza una gran pila de roba. La d’un costat és tota blanca, la de l’altre és de tota mena de colors. Se us acudeix una millor metàfora del què és una societat?

Per Ricard Mas

Detalls

També t'agradarà