Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Miháy Bodó, el Balthus dels nostres temps

Miháy Bodó, el Balthus dels nostres temps

'Ut pictura, poiesis' és l'exposició que tanca la temporada a la Sala Parés

Per Josep Lambies |
Advertising

Resulta que existeix un home que es diu Miháy Bodó a qui avui, mig per caprici, he decidit fer passar a la història com el nou Balthus. No acostuma a pintar nenes amb la faldilla arremangada, ni gats famèlics menjant-se una sardinada que cau de l'arc de Sant Martí. Tot i així, tinc les meves raons. "Sempre que acabo un quadre me'l miro i em pregunto què en pensaria el gran Ticià", etziba. I de sobte, com si pogués veure'l al seu llit de mort, tota la vida de Balthus em passa pel davant, des de les seves adolescents acalorades, amb els faldons de la brusa per fora, fins a aquella família refinada de principis del XX que va inspirar 'Les enfants terribles' de Cocteau. Per què?

En Miháy em truca des de Budapest, la seva ciutat natal, territori de fantasmes i teranyines, i record escrostonat de l'Imperi Austrohongarès, per parlar-me d''Ut pictura, poiesis', l'exposició que ara inaugura a la Sala Parés. Sé que fa anys que resideix a Barcelona. Què coi hi fa a les ribes del Danubi, quan aquí l'espera un 'vernissage'? "Aquests hongaresos m'estan publicant un assaig sobre art renaixentista, i em reclamaven", aŀlega. La pintura italiana és una de les seves debilitats, i en els últims temps l'ha portat fins a les seves últimes conseqüències, analitzant tots els pintors que van del Giotto a Caravaggio com si fossin mestres de l'abstracció. La idea em sorprèn tant que li compro l'excusa, i de bon grat.

Balthus va ser instruït en el profund respecte i la immensa admiració cap al passat. Rilke va ser el seu mentor, no ho oblidem. Des de la fantasmagòrica Budapest, en Miháy va confirmant les meves sospites. "Fer un quadre em permet recordar que hi ha grans genis que ja no poden pintar, perquè han mort -explica, amb un deix d'afectació sinistra-, però sento que a través del meu llenç poden seguir vius". Sumeu-hi el vers d'Horaci en llatí que titula l'exposició, i les reproduccions d'alguns mites grecoromans com Ulisses i Penèlope, bíblics com Susanna i els vells, germànics com el doctor Faust, o fins i tot borgians, com 'La biblioteca de Babel'.

Us pot semblar un excés d'erudició, però en realitat és així com es crea un artista humil: repetint-se dia rere dia que hi ha hagut molts savis que l'han precedit. Com Bodó, Balthus va ser un figuratiu convençut. Va començar estudiant a consciència la llum en l'escola veneciana, i el seu efecte sobre les pells d'aquelles nimfes i deesses embolicades en llençols de cotó, i després, sense un pèl d'arrogància, va començar a pintar les seves prepuberals valquíries. "Ara per ara, hi ha molta pressió en els circuits artístics reclamant que uns i altres fem obres d'impacte -es queixa en Miháy-. Això només porta a un art de modes periòdiques i per tant caduc".

No sempre va estar-ne tan segur. "Durant un parell d'anys vaig caure en aquesta trampa -explica-. I al final, molt fart, en vaig sortir". Es veu que la divina iŀluminació va arribar el dia en què el van enviar a copiar un retaule medieval per a l'església de Santa Maria de Balaguer. "Aleshores vaig aprendre que no havia de renunciar a la tradició -segueix-. I no es tracta de copiar, sinó d'integrar". És per això que ara, obsedit a seguir de mil maneres la pista de Rafael i la camada d'Urbino, cada vegada que acaba un quadre es pregunta: "què en pensaria Ticià?". Balthus, el gran Balthus, n'estaria orgullós.

Advertising