Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Miralda, dels Estats Units a Barcelona

Miralda, dels Estats Units a Barcelona

El MACBA recupera l’etapa nord-americana d’Antoni Miralda amb ‘Miralda MADEINUSA’, una exposició retrospectiva que es pot veure del 22 d’octubre al 9 d’abril de 2017

Antoni Miralda, 2016
© Maria Dias Antoni Miralda
Per Eugènia Sendra |
Advertising

El menjar és un assumpte gairebé sagrat per Antoni Miralda (Terrassa, 1942). Fa poc més d’un any, coincidint amb el Dia Mundial de l’Alimentació, inaugurava un altar en honor a Sant Stomak en una de les parades de la Boqueria. En un mercat –de jove, Miralda se’ls recorria buscant inspiració–, lloc de pas ple d’olors i colors, topes amb un monument que convida a dipositar ofrenes a la deïtat. Hi ressonen les dèries que han marcat la trajectòria de l’artista, el ritual, la celebració, els aliments, l’espai públic, la participació, el kitsch, i alhora funciona com a altaveu de Food Cultura, el laboratori des del qual Miralda i els seus exploren les implicacions artístiques, socials i econòmiques del menjar. “La matèria és la fragilitat, la no-permanència, forma part del dia a dia, i finalment t’adones que té una dimensió comunicativa i permet establir moltes connexions”, reflexiona l’artista al hall del MACBA.

Miralda en La Carraca (2014)
© Nelson Garrido

‘Miralda en La Carraca’ (2014) © Nelson Garrido

En comptes de tancar-se a l’aula, Miralda va apostar per caminar i el 1972 s’establia a Nova York després d’uns anys a París, on s’havia iniciat en pràctiques més que performàtiques. “Tot sortia de la trobada amb situacions que has desitjat o has viscut, la festa del barri, el solstici... de sobte, viatjant, les coses agafen una altra dimensió”, sintetitza.

I és aquí on arrenca Miralda MADEINUSA, la mostra amb què el MACBA revisa, documenta i analitza la producció de l’artista fins als anys 90, posant el focus en les accions més emblemàtiques realitzades als Estats Units. L’artista es va donar a conèixer amb la Movable Fest, una carrossa plena d’aliments cedits pels veïns que va circular per la Novena avinguda de Nova York el 1974, i amb instal·lacions com Breadline: les Rangerettes, l’equip de ball del 'college' de Kilgore (Texas) hi van col·laborar apilant les barres de pa de motlle de colors.

A mitjan anys 80, va posar fil a l’agulla a una obra ambiciosa i extensa en el temps, que emana actualitat. Honeymoon project consistia en la preparació i consecució de cerimònies que cloïen amb l’enllaç entre l’Estàtua de la Llibertat de Nova York i el monument a Colom de Barcelona (part de l’aixovar de la núvia es va exhibir a la Biennal de Venècia el 1990). Més tard, faria Santa Comida, una instal·lació del fons del Museu que es recupera per a l’ocasió a la Capella del MACBA.

Wheat & steak (1981), Miralda
© D. White

‘Wheat & steak’ (1981) © D. White

L’artista diu que la mostra comissariada per Vicenç Todolí té flaire de retrospectiva: “Es reestudien obres i es documenten amb coses que no s’havien assemblat mai, però el més interessant són els missatges que transmets per restablir un contacte amb la joventut”. No es tracta de sorprendre amb obres de fa tres dècades, que ara estan més que assumides, segons l’artista, ni tampoc es pretén aconseguir que el públic experimenti les vivències que suscitaven els seus espectacles (la baixada del mantó Anyell de l’Apocalipsi del MNAC al MACBA durant la festa major del Raval, el que havia de ser l’obra més viva, no es durà a terme).

La mostra serveix per detectar les engrunes que han deixat personatges com Miralda en generacions de creadors que treballen les connexions entre art i gastronomia. El de Terrassa vol seguir deixant rastre. Ara ultima una acció que inaugurarà un centre de performance a Miami, i un llibre d’artista dedicat a l’Internacional Tapas Bar, tot sense perdre l’esperit juganer i crític que ha caracteritzat aquest pseudoantropòleg amb aspecte de samurai. “La festa major existeix, no tens per què reinventar-la, i les estructures hi són, el que interessa és dialogar-hi, si no val més anar de viatge”.

Advertising
‘El Internacional’ (1984-1986)
© Pamela Duffy

‘El Internacional’ (1984-1986)  ©Pamela Duffy

Projecte artístic i experiment social. Així defineixen Miralda i Montse Guillén l’Internacional Tapas Bar, el local que va fer bullir el barri de TriBeCa de Nova York entre el 1984 i el 86. Seguint els passos de Gordon Matta Clark, que als 70 va regentar l’espai FOOD, aquest híbrid entre restaurant i galeria d’art no passava desapercebut: l’exterior estava pintat amb taques de dàlmates i el coronava la tiara de l’Estàtua de la Llibertat. A l’interior, se succeïen salons d’aires kitsch amb pantalles on es projectaven els menús, a base de tapes catalanes i espanyoles.

L’Internacional, proper a l’obra d’art total, fins i tot tenia el seu diari. “Era singular; la gent venia i es deixava anar –diu l’artista–. Ho anomeno 'archeological sandwich', una superposició de sensacions, estímuls, textures i gustos”. Una sala del MACBA reviurà l’esperit del Bar Columbus: obrirà un parell de tardes a la setmana i s’hi serviran Blue Margaritas i tapes. Tot per aportar “una altra energia” a la institució de parets blanques.

Advertising