Miró/Calder

Els artistes són com els bolets. Quan en trobes un, a prop n’hi ha una pila més. I l’aire, l’ambient, estableix un joc de correspondències secretes que poden culminar en admiració, infecció i/o amistat. És el cas d’aquests dos nens que es van negar a créixer: Joan Miró i Alexander Calder. L’un del passatge del Crèdit, a tocar de la botiga Custo Barcelona del carrer Ferran. L’altre, de Filadèlfia, no gaire lluny de les escales que pujava Rocky quan s’entrenava.
Que la comparació és frívola? No! Miró i Calder s’entrenaven al mateix gimnàs de boxejadors a París. Miró era baixet, però Calder era un armariot. I com que l’acte de pintar i l’acte de boxejar són dos ballets força distingits, Miró va demanar a Calder que l’ensenyés. Calder el va portar a la seva parròquia metodista, al ball setmanal, però no se’n va sortir...
Miró i Calder, dos bolets solitaris, connectats per l’afany creador. Dos amics que intercanviaven obra, cops de puny –d’acord amb les regles del marquès de Queensberry– i un mateix afany poètic. Dos amics retrobats, de forma excepcional, a la galeria Mayoral.
Quan Calder va conèixer Miró, el català estava creant una 'Ballarina espanyola' diminuta: amb una ploma, un tros de suro i una agulla damunt un cartró. Quan Miró va conèixer Calder, aquest presentava el seu circ de filferro i múltiples enginys miniaturitzats a qui ho volgués presenciar. Cabia en cinc maletes, i va muntar una sessió al Mas de Mont-roig, entre pagesos i gots de vi, mentre sonava al fonògraf la cèlebre cançó Ramona, belle brune de Barcelone.
Què millor que una exposició com aquesta per constatar que els artistes també poden ser amics i que, més enllà de les obres, hi ha espores que suren i ens revelen secrets intangibles.