Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Retrospectiva d'Ahlam Shibli al Macba

Retrospectiva d'Ahlam Shibli al Macba

'La casa fantasmal' és la primera exposició retrospectiva que es dedica a Ahlam Shibli, una increïble fotògrafa palestina.

Ahlam Shibli
Iván Moreno Ahlam Shibli
Per Josep Lambies
Advertising

Em diu que se'n va a fer una cigarreta a l'escala d'incendis i que en cinc minuts torna a estar amb mi. Però passa ben bé mitja hora fins que la veig arribar abraçada al seu 'dewar' transparent ple d'un te escumós que assegura que ve de Taiwan. "Perdona, estic rebentada -es disculpa-. Ahir vam estar treballant fins més tard de la una, i aquest matí a primera hora arribaven els tècnics a penjar les fotos. No he dormit gens". Ja m'havien advertit que Ahlam Shibli és del morro fort, fa i desfà com vol, té caràcter i una desbordant necessitat de control. Potser, per tot això, és la gran aposta del Macba aquesta temporada. "En vols un got?", em pregunta, sacsejant la infusió d'importació fins que treu bombolles.

Si ets palestí només pots parlar d'una cosa. O això pensa la gent. "Sembla que no tinguem dret a preocupar-nos per res que no siguin les bombes de Gaza -es queixa l'Ahlam-. Jo he tractat molt el conflicte amb Israel, d'aquí a una estona ho veuràs. Però per començar et vull ensenyar una altra cosa". Mentre entrem a la primera sala em parla de les dificultats de ser homosexual a Palestina. Els gais, m'explica, estalvien per passar una nit al mes a Tel Aviv i anar de 'night clubs'. "És l'únic lloc on se senten com a casa", diu mentre m'ensenya la primera sèrie de retrats. Durant dos anys, aquest altre conflicte ha estat la seva gran preocupació.

Se'm torna a escapar, ara per donar un parell d'ordres a dos pobres operaris enfundats en granotes negres que li estan muntant l'exposició. "Després ja me'ls enduré a prendre un vi", m'adverteix, excusant el seu geni. Aprofito la interrupció per recordar-vos que aquesta és la primera retrospectiva que se li dedica. L'han coproduïda el Jeu de Paume de París i el Museu d'Art Contemporani de Porto. I es diu 'La casa fantasmal'. "Perquè tot és una reflexió sobre el concepte de llar, família i bandera en relació amb el propi cos". La recupero, i em porta a veure la segona sèrie, dedicada als orfenats de Polònia.

Bé, tercera sala. "Això és un cementiri palestí -m'explica, davant de la primera imatge-. El que veus aquí, en primer terme, són les tombes dels màrtirs, totes en renglera, sempre ben cuidades. Per més que passin els anys, segueixen tenint les flors fresques". Em tradueix una de les inscripcions: "la seva mort va ser la seva dot", diu la làpida. "Per a Israel, tots som àrabs -continua-. Només quan algú s'autoimmola el reconeixen com a palestí. És com Jesús, que havia d'entregar la sang als apòstols perquè l'identifiquessin com a Messies". Entenc que aquí el concepte casa equival a pàtria.

El material impacta: els cartells en homenatge als que es van sacrificar pel país, els camps de refugiats de Nablus i els terrenys cedits per Israel als que s'han passat al seu bàndol. I encara hi ha una última sèrie. Aquest cop li toca el rebre a França. "Resulta que per lluitar contra Alemanya Charles de Gaulle es va valdre de l'exèrcit algerià i de la mà d'obra que portaven d'Indoxina per fabricar armes -m'alliçona-. Anaven en contra dels nazis i la Solució Final però no abandonaven els seus privilegis colonials". Escura les últimes gotes de te, em somriu i amb aquesta última reivindicació dóna la conversa per acabada. "A reveure".

Advertising