Sis obres claus per entendre Antoni Tàpies

El 1946, Antoni Tàpies abandona els estudis de Dret i obre el seu primer taller. Ha estat una decisió difícil, trascendental, per bé que meditada. L'artista encara no coneix els seus companys de Dau al Set, ni ha visitat Miró, però és assidu de les col·leccions d'art romànic de l'actual MNAC. De formació autodidacta, a Zoom enfila una visió naïf propera a l'art dels malalts mentals. Fixem-nos en la petja de les mans de l'autor, col·locades a la manera de qui prega, i l'aura del rostre invertit. Primitivisme i espiritualitat, el cel i la terra des de l'heterodòxia. Misticisme salvatge contra nacionalcatolicisme.

Immers en plena revolució matèrica Antoni Tàpies encara conserva el sentit musical del seu pare, ateu i wagnerià. La poesia visual d'aquesta peça conjuga la recerca de materials pobres i aliens al món de l'art, d'objectes trobats que dialoguen a la manera de les "místiques conversacions" anteriors a la Contrareforma, amb la simfonia imaginària que posen en funcionament la baixada d'una persiana metàl·lica i el so d'un violí. La creu pintada és com una picada de dits, un 'eureka' que fixa la clau tonal de la composició: el que Tàpies cerca amb el seu art és aquest so invisible expressat a través d'alló material. Portes que obren noves finestres.

Sorprèn la dimensió monumental d'aquesta instal·lació temàticament íntima. Fou creada per a la 65a Biennal de Venècia i instal·lada, en una segona versió, a l'atri del MACBA. Ens parla de la malaltia i la mort, els motors d'una investigació que inicià el jove Antoni Tàpies en la seva convalescència adolescent i que reprendrà amb especial virulència a l'obra més tardana. L'artista, reduït a la mateixa cambra on tots neixem, vivim, gaudim i morim. El llit com a espai intermedi entre el cel i la terra, entre la realitat i el somni, la gran sala d'espera que configura la comèdia humana. Un llit buit és una absència massa poderosa.

El 1950, Tàpies havia anat a París amb una beca. Allí va veure que el món figuratiu i màgic de la seva obra no era el camí adient, i farà el salt al buit matèric. Aquella dècada serà un vertigen de troballes i reconeixements artístics en la qual es configurarà el Tàpies que avui coneixem. Inspirat en l'informalisme brut de Dubuffet, experimentarà amb materials de desfeta una nova poètica d'alló humil. Triarà una gamma molt limitada de colors: la seva preferida serà la que recorda el marró amb què vestien els monjos franciscans. En lloc de mirar al cel, l'espiritualitat de Tàpies mira al terra. Mirar un mur és com canviar els peus pels ulls...

No hi ha molta obra de Tàpies en format 'escultura pública'. Mitjó neix arran d'un encàrrec del MNAC per ser instal·lat a la gran Sala Oval. Però una polèmica extrartística va convertir aquesta colossal escultura de 18 metres en no-res. El 2010, la Fundació va decidir reobrir les seves instal·lacions amb una versió de 2,85 metres d'aquesta peça que exalta la quotidianitat i la senzillesa. Un mitjó és una peça tan humil com utilitària. Convertir-la en escultura ens fa reflexionar sobre la mobilitat de l'immanent, però també recorda els problemes motrius d'un artista que, amb l'edat, va descobrint el desgast físic com a part d'un destí inexorable.

Més enllà de la pintura i l'escultura, hi ha un Tàpies essencial en format llibre. Tan sols cal llegir l'autobiografia Memòria personal (1977) per a comprobar- ho. El 1963 va publicar el seu primer llibre d'artista, El pa a la barca, amb poemes de Joan Brossa. Amb Brossa, elaborarà un seguit gloriós de llibres d'artista com Novel·la (1965), U no és ningú (1979) i Carrer de Wagner (1988). A part de l'amistat, els unia un profund interès pel fenomen de l'atzar com a oracle. Tàpies col·laborarà també amb poetes de la talla de Jacques Dupin, Pere Gimferrer, Edmond Jabès i José Ángel Valente.