Suzanne Valadon va ser pintora, dibuixant i gravadora al Montmartre bohemi d’inicis del segle XX. Abans, però, va ser model: la van retratar grans artistes com Toulouse-Lautrec i Degas. Aquest últim va ser qui es va adonar del seu talent, fins al punt d’ajudar-la a aprendre gravat, al seu propi taller. Ara, el MNAC ofereix un viatge per la seva trajectòria artística trepidant que es plasma entre línies sinuoses, una empremta cromàtica intensíssima i unes pintures plenes a vessar d’objectes i figures.
La mostra t’acompanya a poc a poc per aquesta transició de musa a artista
Valadon va passar de ser acròbata eqüestre a fer de model per a artistes de renom amb només quinze anys. Era una professió que estigmatitzada, però que li va permetre entrar al món de l’art, encara que fos per la porta del darrere. A l’entrada ens donen la benvinguda els retrats d’ella signats per Utter, Steinlen, Renoir, Rusiñol i Utrillo, qui fou també la seva parella. Però la mostra t’acompanya a poc a poc per aquesta transició de musa a artista, que comença amb dibuixos i esbossos de nus femenins i acaba amb l’explosió pictòrica de Valadon, que com diu el comissari de la mostra, Eduard Vallès, “practicà tots els gèneres, des del retrat i el nu a la natura morta i el paisatge”. Tot i que als quadres s’hi veuen influències de Matisse, Van Gogh, Degas i altres grans artistes, Vallès destaca la capacitat de Valadon per desviar-se del circuit central: “com que no participa dels -ismes, va ser més moderna que els seus coetanis”.
La porta d’entrada a la descoberta d'una artista oblidada
‘Suzanne Valadon. Una epopeia moderna’ serà a la porta d’entrada, per a molts catalans, a descobrir aquesta artista oblidada, que en vida sí que va gaudir d’una gran popularitat que li va permetre, fins i tot, comprar-se un chateâu a les als afores de París. Però també és la història de moltes artistes que no van tenir la seva sort: la de deixar de ser un objecte passiu per formar part de l’art activament. La mostra, organitzada pel MNAC en col·laboració amb el Centre Pompidou-Metz i el Musée d’Art de Nantes, reuneix més d’un centenar d’obres, de les quals 48 només es poden veure Barcelona, juntament amb documents que permeten imaginar-nos com era ser una dona artista al París de les avantguardes, durant els anys 1910 a 1930.