Tan lluny, tan a prop. Documentalisme fotogràfic als anys 70

Art, Fotografia
3 de 5 estrelles

Time Out diu

3 de 5 estrelles

El 1983, cantava Serrat a Sinceramente tuyo: “Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”. Aquest és el baix continu que arrossegarem al llarg de l’exposició Tan lejos, tan cerca, sobre el documentalisme fotogràc espanyol entre el tardofranquisme i mitjan dècada 1980.

I bé, què és el documentalisme fotogràfic? Alguna cosa a mig camí del fotoperiodisme i l’antropologia, una mena d’arqueologia preventiva d’un present a punt de caure en el no-res. En aquest cas, formes de vida rurals, tradicions, cultures marginals com la gitana. Tot, vés a saber per què, en blanc i negre. Deu ser que és el color del passat, de la mateixa manera que la ruïna i el pixum són símbols d’autenticitat històrica? Sis autors, la majoria encara en actiu: Koldo Chamorro, Cristina García Rodero, Cristóbal Hara, Fernando Herráez, Anna Turbau i Ramón Zabalza. Se suposa que

van renovar el gènere en “aplicar un enfocament directe i una visió nova que assentaria les bases per a les generacions posteriors”. El neorealisme de Català-Roca ja no tocava... Però Català-Roca havia passat tanta gana i fred com els seus retratats. I aquesta nova generació venia nodrida pels plans de desenvolupament franquistes. Som davant fotograes sovint apagades, fredes, que no cerquen misèries, composicions de postal o mirades amb pathos. Vénen a ser la veu del metge, que ens informa que el nostre càncer no té cura. Fotograes d’uns personatges exòtics però alhora familiars, que conviuen amb la mort, es confessen i van a processons però també creuen en les meigues, es meravellen amb qualsevol succés perquè mai no passa gairebé res, els agrada torturar braus i celebren unes tradicions tan particulars que totes s’assemblen. Fotograes que, d’alguna manera, hem protagonitzat.

Detalls

També t'agradarà