Alberto García-Alix. Autoretrat

L’obra d’Alberto García-Alix em produeix sentiments contradictoris. D’una banda, m’atreu la poètica bruta, gairebé maleïda, d’un personatge baudelerià trasplantat del París de Napoleó III al Madrid de la Movida. De l’altra, em repel·leix certa artificiositat autista, autocomplaent en un néant atapeït de clixés. No ho sé, com si fos davant el Sabina de la fotografia, un bohemi trampós que viu de la seva imatge mentre em recita literalment, una tarda plujosa de diumenge en un bar que imita l’estètica dels 70, les confessions més deslluïdes de Hank Chinaski.
Ambdues coses són l’Alberto. Vint anys per créixer. Vint per desenvolupar la seva obra. I vint més per ser premiat, condecorat i passejat en retrospectives arreu del globus. I ara li toca a La Virreina. Prop de vuitanta autoretrats en el sentit més generós del mot, i dos vídeos de tristesa histriònica.
Hi veurem un García-Alix que va envellint però que no abandona la seva afició per les motos, que manté un rostre terriblement fotogènic i un cos musculat que ens fa dubtar de la seva iniciació amb substàncies opiàcies. D’això, a principis del 1980, en dèiem dirty realism. Un abisme de vertígens la supervivència del qual condueix, estèticament, al desprestigi. I el cas és que, malgrat accidents i malalties, García-Alix ha sobreviscut.
Hi ha en aquest afany cronològic per retratar un rostre i uns paisatges íntims relacionats amb la identitat, cert esperit adolescent. D’un adolescent que, més enllà de la seva edat, es passa el dia mirant-se al mirall i tocant-se l’entrecuix. Fet i fotut, només que conservem unes quantes fotos, nosaltres mateixos formem part d’aquest club de Dorian Gray tronats. No és una queixa exclusiva del treball de García-Alix. Però, esclar, un va a veure exposicions també per somiar. Somiar amb glamur, amb exotisme, fins i tot somiar que hi ha països i cultures que ho passen molt pitjor... I l’acumulació de llits buits en pensions infames, racons d’extraradi on abunden els tallers de reparacions, fragments del cos com tatuatges, ferides de vés a saber què i un sexe digne d’estrella porno conjuren el perill que la nostra ànima acabi fent olor de coliflor bullida en un replà.
El cas García-Alix, i aquesta exposició n’és un bon exemple: ens planteja la qüestió de l’art contemporani en relació amb l’acceleració històrica. Encara no hem enllestit un corpus estètic i ja som obsolets. Us imagineu l’Alberto començant la seva carrera a l’era de Flickr i l’iPhone?