Camps invisibles. Geografies de les ones de ràdio

Museus i institucions, Art i disseny Gratis

Time Out diu

Dues advertències al lector d'aquest article: 1) l'exposició ressenyada aquí, tot i contenir obres d'art, no és una exposició d'art; 2) mentre llegíeu això heu estat travessats per milers d'ones electromagnètiques: wi-fi, ràdio comercial, microones, amb comunicacions de taxistes i policies, secrets d'estat, soroll còsmic i ves a saber què més.

El 1888, el senyor Heinrich Rudolf Hertz va descobrir com crear ones electromagnètiques de manera artificial. Imagineu que, de sobte, trobeu un món paral·lel amb autopistes. Un nou món invisible però físic, no pas virtual ni simbòlic. De sobte, era possible de transmetre un missatge en temps real d'un costat a l'altre de l'Atlàntic, sense necessitat de fils. Això va passar el 1901, amb el senyor Marconi. I el 1920 ja hi havia emissores de ràdio pública que emetien de manera contínua a Buenos Aires i a Detroit. Notícies i música en "directe" per a un nombre potencialment infinit d'oients. Les telecomunicacions havien nascut amb una empenta tan gran, que el 1919 el poeta Joan Salvat Papasseit publicava Poemes en ondes hertzianes. I a mitjans anys vint l'escriptor Ramón Gómez de la Serna radiava poemes de Madrid estant.

Va ser una veritable revolució cultural, tecnològica i comercial. La distància geogràfica era tan irrellevant que els científics van emprar els espectres radiomagnètics per a explorar el cosmos.
I malgrat viure en un món basat en l'espai electromagnètic, la majoria de la gent desconeix la forma com es gestiona, les tensions polítiques que ha desencadenat, la colonització progressiva que n'han fet els mitjans de comunicació i l'exèrcit i la forma com ha influït sobre la nostra comprensió del medi que ens envolta. L'exposició Camps invisibles pretén il·luminar-nos sobre aquest paisatge enigmàtic, tot obviant historicismes linials, d'acord amb el pensament de Kevin Smith: "No cal fer visible l'invisible, ans aprendre a treballar amb la materialitat de l'invisible".
Som, doncs, davant d'una exposició interactiva, experimental, on el visitant toca, juga, fa tallers, assisteix a xerrades, i en alguns casos participa de la dimensió estètica –en el sentit més ampli del mot– del fet artístic relacionat amb els camps electromagnètics. Les obres d'artistes/activistes com Thomas Ashcroft, Semiconductor, Joyce Hinterding o Rafael Lozano-Hemmer il·lustren la nostra percepció de la mateixa manera que els dibuixants posaven imatges als primers cartògrafs. Permeteu que no us doni més detalls. Cal que hi aneu...–Ricard Mas.

Publicat

Detalls

També t'agradarà