Centre Internacional de Fotografia Barcelona (1978-1983)

El Centre Internacional de Fotografia va ser una iniciativa d’Albert Guspi, fotògraf de reportatge i propietari de la primera galeria comercial de fotografia d’Espanya, la Spectrum, inaugurada a Barcelona el 1973. Un any després, Cornell Capa, reporter històric i germà del mític Robert Capa, havia fundat a Nova York l’International Center of Photography per reivindicar la fotografia compromesa nascuda a la dècada del 1930. Guspi faria el mateix, el 1978, amb el CIFB, establert al Raval.
Situat en l’edifici d’una antiga fàbrica de pastes, el centre es dedicava a la docència –tot privilegiant el treball en grup per documentar aspectes de la vida urbana–, les exposicions, les projeccions de cinema, i els debats i les presentacions públiques. I tot això en un moment en què no hi havia estudis oficials de fotografia ni institucions culturals que s’hi dediquessin. La pèrdua de finançament per part de Canon, l’arribada de l’ensenyament de fotografia als programes de Belles Arts, la irrupció de la fotografia com a obra d’art –tot prioritzant elements estètics per damunt dels documentals–, i les noves institucions culturals –de les quals el Centre va restar, voluntàriament, al marge– van provocar el tancament del CIFB. El Macba n’ha recuperat la memòria, mitjançant un treball de recerca, 600 imatges sobre la vida popular de Barcelona i un conjunt documental inèdit –cartells, publicacions, articles, fullets–, que passarà a formar part del fons del Centre d’Estudis i Documentació del museu, tot publicant un voluminós catàleg que rebla el clau d’una exposició magistral.
La mostra s’estructura en tres àmbits: barris populars i comunitats marginades de la Barcelona de la Transició, una projecció-reportatge sobre l’Hospital Mental de la Santa Creu, i treballs centrats en espectacles populars –sobretot circ i boxa– i pràctiques carnavalesques del món gai i trans.
Jo encara he vist l’antic barri Xino, abans de la gran reforma, i he visitat barris de barraques en una Barcelona bilingüe molt allunyada de l’actual Babel. He vist enderrocar grans àrees i edificis amb motiu dels Jocs Olímpics. I fins i tot he assistit a la invasió de les càmeres digitals. La mostra del CIFB rescata un món cru, en blanc i negre, que transita espais on no fa gaire –què són trenta anys?– regnaven mirades perdudes al laberint de la memòria.
–Ricard Mas.