Constitució, conflictes, propaganda

L'any 1812 assenyala una cruïlla en la història de les Espanyes. Si abans n'hi havia moltes, a partir d'aleshores tan sols en restaran dues: l'oficial i la negra. Els somnis de la raó il·lustrada esdevindran, a la Península, malsons on els oprimits clamen “visca les cadenes!”. L'imperi francès trobarà el seu Afganistan a Espanya, empantanat en un nou tipus de conflicte que implicarà la població com a fracció combatent.
Palau Antiguitats celebra el tricentenari d'aquests fets amb una exposició rica en materials inèdits, abassegadora per continguts i reveladora d'una visió que bascula entre el neoclassicisme emblemàtic i el fotoperiodisme més actual.
Si bé les imatges de Los desastres de la guerra estampats per Goya constitueixen feridores mostres de modernitat artística, caldrà atorgar el protagonisme de l'exposició a dos dibuixos inèdits de gran valor històric: d'una banda, l'afusellament d'un espia a la Barcelona del 1808, per Salvador Mayol. De l'altra, un acte de les Corts celebrat a Cadis en el marc de les quals es proclamà la primera Constitució espanyola, més coneguda com ‘la Pepa' perquè fou promulgada el dia de Sant Josep del 1812. El dibuix a ploma i aiguada blanca, de tall neoclàssic, és atribuït a Bonaventura Planella.
Passem, però, de les imatges a l'escriptura. Hi ha exposades unes memòries de Magarola, Trabajos de Barcelona (1808-1814) en què l'autor relata el dia a dia de l'ocupació francesa. Es tracta d'un text inèdit fonamental per entendre aquest període crucial de la nostra història.
L'exposició té un ordre molt marcat: hi ha seccions dedicades a les al·legories de Ferran VII, sèries de gravats amb els rostres dels herois de la Guerra del Francès, “desastres” de Goya, caricatures franceses i angleses sobre les guerres napoleòniques que no tenen res a envejar als Polònia actuals, i reculls d'imatges del conflicte a Catalunya –principalment, Barcelona–, Saragossa i Madrid. Molts dels gravats d'aquesta exposició són desconeguts fins i tot pels màxims especialistes en la matèria.
Després d'aquest devessall d'imatges, m'envaeix una pregunta. Qui marca o determina més la modernitat, l'art o la guerra? Entre el darrer terç del segle XVIII i els primers vint anys del XIX es produeix un canvi en la mirada, en la percepció del subjecte. El neoclassicisme és una mena de postmodernitat avant la lettre. I el romanticisme, un càncer espiritual. El 1812 neda entre aquestes dues aigües: un món que desapareix tot esperant ser substituït. Us sona? –Ricard Mas.