La cuina catalana d’avantguarda és l’equivalent, avui dia, de les aportacions que a principis del segle XX van dur a terme artistes catalans com Picasso, Miró o Dalí. Ferran Adrià ho va entendre i, quan va ser temptat a participar a la Documenta de Kassel, va decidir d’oferir una simple taula a ElBulli. Res de claqués ni operetes. Artistitzar el que ja és art? Els germans Roca acaben de prendre, justament, el relleu mundial d’Adrià. I aquest fet coincideix amb una estranya iniciativa dels Roca amb Franc Aleu produïda pel Jaume Roures de Mediapro. Es tracta d’una òpera-documental. El plató és l’Arts Santa Mònica: hi ha una taula rodona envoltada de projeccions en vídeo d’imatges sintètiques. Els comensals es mengen un plat a cada acte –dotze, com els apòstols, o el zodíac–, mentre tot se sincronitza: música, imatges, interactivitat, disseny i cambrers.
Hi ha un vague guió amb influències wagnerianes, i música de prestigiosos compositors i intèrprets com Jaume Pla o Sílvia Pérez Cruz.
A la roda de premsa, sento alguna crítica demagoga: “Amb la crisi que hi ha, i ara assistim d’espectadors a les engrunes d’un banquet”. La meva crítica és més demolidora: sense haver assistit al sopar, ni haver-ne vist cap filmació, l’exposició em demostra que l’adició de diversos factors no sempre dóna com a resultat una suma. Com a òpera, prefereixo un bon partit a can Barça, amb entrepà de botifarra, càntics multitudinaris i gols de Messi. I perdoneu la 'boutade'. Però una sèrie de plats on es projecten imatges i receptes, i un plató a les fosques amb la taula-mèdium, per molta tecnologia que incorpori, no transmet emocions.
Venim d’una religió creada a l’entorn d’una taula, canibalisme simbòlic inclòs. O sigui que som conscients del que comporta l’entorn representat en aquesta mostra. També som hereus d’un pensament que venera Plató, autor del diàleg filosòfic 'El banquet'. I amb aquest bagatge cultural, tot el que pot presentar un director escènic i artista visual de la categoria de Franc Aleu, amb l’ajuda del totpoderós Jaume Roures, els canonitzats germans Roca, i una colla de compositors és una trista exposició experiencial? Ufff... El comissari explicava que, durant el sopar, algun dels il·lustres comensals va plorar. M’ho crec. Jo mateix he batejat amb llàgrimes uns ravioli amb carn rostida a Torí. Però d’aquí a fer-ne una exposició...
