Horizontes, pinturas recientes

Museus i institucions, Art i disseny Gratis
Recomanat
4 de 5 estrelles

Time Out diu

4 de 5 estrelles

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament. Però són temps inusuals, així que, sisplau, confirma que aquesta activitat encara es fa.

¿Heu vist 2001: una odissea de l’espai? ¿En recordeu l’enigmàtic final? Doncs si visiteu l’exposició d’Yturralde a la galeria de Miguel Marcos us sentireu igual. ¿Que com? ¿Voleu més detalls?... No hi ha paraules, tan sols color, un color tan intens que els ulls us faran pampallugues. I una mena d’estat espiritual absent, quelcom semblant a la pau però que no és exactament pau.

És difícil d’explicar. L’altre dia vaig anar a tafanejar en una botiga d’aparells musicals. Vaig provar uns auriculars caríssims que emetien soroll blanc per eliminar el soroll extern que, se suposa, molesta en una audició de qualitat. Em sembla que els guies de trànsit aeroportuari en porten uns de semblants. Diguem, doncs, que el soroll blanc és gairebé invisible però protector, igual que els glòbuls blancs, garants d’una falsa però necessària objectivitat o equilibri.

El mateix passava amb la llum blanca, fins que Newton va demostrar, ajudant-se d’un prisma, que contenia tots els colors. José María Yturralde (Cuenca, 1942) és assidu de la galeria Miguel Marcos. També va ser assidu del Massachusetts Instituteof Technology.Ipioner peninsular de l’art cibernètic. O sigui, un dels pocs artistes que sintetitzen espiritualitat, ciència i art en un sol procés. A l’inici de la seva carrera, es va interessar per l’art òptic. L’interessaven Josef Albers, M.C. Escher, Vasarely o Buckminster Fuller –el genial arquitecte de les cúpules geodèsiques–, encara que sospito que no devia ser aliè a l’obra d’Oskar Fischinger. Sobra parlar de Rothko o Kandinski...

Els horitzons que presenta en l’actual exposició voregen el monocrom, i superen en bellesa la majoria de les obres a la mostra homònima de la Fundació Miró. Són partitures per a música de les esferes, llum blanca tot just després d’esclatar, peces primigènies que converteixen la superfície plana de la tela en emissor multidimensional. Estar rodejat per aquestes obres convida a la meditació, a la interiorització dels batecs, a escoltar les maquinacions de l’alè, a comprendre la veritable naturalesa de Cronos.

L’art no té aturador, ni en el discurs ni en la forma. Però exposicions com la d’Yturralde ens recorden que amb pigments i tela es pot arribar tan lluny com es vulgui, i transcendir l’agitprop situacionista al qual les nostres institucions ens tenen massa acostumats. De vegades, el silenci és molt més explícit que qualsevol discurs. Especialment si el pronuncia un crític d’art..

Detalls

També t'agradarà