Joan Brossa: Escolteu aquest silenci

Museus i institucions Gratis
Brossa escolteu aquest silenci

A les ciutats actuals tan sols es pot fruir del silenci en dos espais que, d’altra banda, tenen molt en comú: les esglésies i els teatres. A La Seca-Espai Joan Brossa tenen una sala on, mentre la gent espera l’hora de la representació, es pot admirar una exposició. Aquesta sala celebra la instal·lació de la Fundació Joan Brossa a l’edifici, i ho fa amb una tria del treball d’aquest creador català, a través de l’exposició Brossa: escolteu aquest silenci. Joan Brossa Cuervo és, en certa manera, pare cofundador de la nostra cultura local contemporània. Per a uns, un poca-solta vividor; per a d’altres, un geni sorneguer. El cas és que, després d’anys al soterrani, fou ‘institucionalitzat’ mitjançant exposicions oficials.
Durant la transició a la postmodernitat, fou l’avi excombatent de la Guerra Civil que s’entenia amb el nét revolucionari. Col·laborà amb nombrosos creadors de diverses generacions: de la seva, com Tàpies –amb qui va acabar fatal–; de l’anterior, com Joan Miró; de les immediatament posteriors, com Portabella, i fins i tot de les més joves, com Perejaume. El cas és que si Brossa hagués plegat, posem, el 1984, a l’edat normal de jubilació, ens hauríem perdut el 90% de la seva obra visual. El que veurem a La Seca és tan sols fruit dels darrers quinze anys de vida.
D’altra banda, només que tinguem una afició moderada a visitar exposicions d’art, tot el que hi ha exposat a La Seca ho hem pogut veure, per exemple, a la primera retrospectiva que va dedicar la Fundació Joan Miró a Brossa el 1986, o a la del Reina Sofía el 1991, o a la de la Virreina el 1994, o a la segona retrospectiva de la Miró, organitzada per KRTU, el 2001... Qui no ha oblidat poemes objecte com la raspa de sardina, el cordill amb aixeta, les ulleres travessades per cel·luloide o el polèmic ou ferrat amb Sagrada Forma? O quan veu una lletra A no rememora els poemes visuals on l’abecedari pren un protagonisme dramàtic?
Aquesta mostra, doncs, té dues utilitats: 1) fer-nos recordar el potencial poètic de l’univers brossià –màgia, consciència social i nacional, activisme, expansió lingüística–, no sigui cas que, immersos en un univers Kindle i hipertextual de pantalles tàctils, oblidem d’on venim; i 2) endevinar com tracta el temps l’obra visual de Brossa... Aguanta igual, pitjor o millor que els seus escrits? Sigui quina sigui la resposta, el dia que ens atrevim a parlar-ne obertament haurem superat una nova etapa estètica. I ja toca..

Per Ricard Mas

LiveReviews|0
1 person listening