Joan Miró. L'escala de l'evasió

No és pas casualitat que la Fundació Miró arreli els seus fonaments a la talaia de Montjuïc. Joan Miró odiava que el descrivissin com a "pintor abstracte". Ell preferia la denominació de "realista barceloní". La muntanya és una particular "escala de l'evasió" on podem arribar còmodament en funicular amb l'objectiu de reviure la nostra quotidianitat a vol d'ocell.
La retrospectiva que acull la fundació homònima de l'artista apel·la al compromís d'un home amb el seu temps i el seu país. Deixeu-me que us doni la meva particular opinió: es tracta d'una excusa tan bona com qualsevol altra per revisar tres períodes força interessants d'un artista descobert molt tardanament a ca seva. El visitant, si aconsegueix abstreure's dels clatells multitudinaris tan habituals en aquesta mena de rituals expiatoris, s'astorarà davant la grandesa universal d'un esperit irrepetible. Afortunadament, deixarà de banda el poètic títol i l'estranya tesi dels organitzadors. Tot artista, vulgui o no, està compromès amb el seu temps i les seves arrels. El que ens importa és la capacitat de la seva obra per transcendir aquestes premisses i dur-nos més enllà de les veritats expressables mitjançant la concreció lingüística.
Miró va exposar per primera vegada a Barcelona el 1918. Les crítiques van ser implacables quan no directament denigradores. Se'n va anar a París de seguida, on va trigar força anys a triomfar. El 1920, a la duana francesa, li obren uns quadres i els gendarmes es fan un tip de riure. Al final, ni li cobren taxes i declaren la mercaderia "sense valor artístic". El 1949, acabat de tornar de l'exili, Rafael Santos Torroella li proposa fer una exposició a les Galeries Laietanes i Miró s'hi nega: "Aquí, fora d'uns quants amics, ningú no m'estima". Al final, Santos reuneix obra seva de col·leccionistes barcelonins, de primera època, i no se'n ven cap. Ve el galerista Pierre Matisse des de Nova York i s'ho enduu gairebé tot a preus de riure.
A principis de la dècada dels 40 el MoMA de Nova York organitza una mostra Miró / Dalí que viatjarà per tots els EUA. Mentre que Dalí vendrà uns 40.000 catàlegs, Miró no arribarà als 3.000. Miró era un artista admirat, inspirador, però no pas un geni de masses com les que omplen avui dia les seves mostres. És un artista fonamental, immens, agradable fins i tot, però no pas fàcil.
Tornem a la mostra actual. Tres períodes de canvi i experimentació centren el discurs: dels inicis a la dècada dels anys 20, amb l'evolució d'un llenguatge que passarà de La masia (1921-1922) als caps de pagès català (1925), amarats d'una particular visió del surrealisme; les dècades dels 30 i 40, amb matances cruels com la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, amb la Natura morta de la sabata vella (1937), les primeres Constel·lacions (1940-1941) o la sèrie Barcelona (1944); i el darrer període experimental que arrenca a la dècada dels 60 i arriba fins a les escorrialles de la dictadura franquista.
Miró tenia dos escriptors de capçalera: sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús. La seva particular escala s'inspira en el misticisme espanyol, per bé que sense oblidar les arrels tel·lúriques d'un pagès que renega de les lliçons limitadores del Renaixement i la cultura racionalista.
El gran tema de Miró és la feminitat, una feminitat hipnòtica a la qual es rendeix com un insecte atemorit i alhora seduït per la mantis religiosa del destí. Miró prega amb el ventre, no pas amb el cor. La bellesa de la seva obra és apocalíptica, escatològica... rabiosa com el darrer monosíl·lab d'un moribund.–Ricard Mas.