Joaquín Torres-García

Heu sentit a parlar de la ‘primavera catalana’? Suposo que no, perquè aquí la coneixem com a Noucentisme. Es tracta d’un moment molt especial, quan una societat madura i conscient de la seva riquesa i diferència cultural decideix mirar endavant i, amb més voluntat que nostàlgia, construir-se. Joaquim Torres García és un jove de disset anys, de pare català, que emigra a l’inrevés, de Montevideo a Mataró. El primer que el sorprèn són les culleres de fusta. Al seu país, els coberts són metàŀlics. Aviat s’instal·larà a Barcelona, ingressarà a les acadèmies artístiques de rigor i farà amistat amb el bo i millor d’una joventut increïble: Mir, Sunyer, Canals, Nonell.

Comença a destacar vers el 1898, any fatídic per a les Espanyes, i gràcies a l’amistat amb Eugeni d’Ors rep encàrrecs del naixent catalanisme oficial. També sentirà la crida de l’espiritualitat obrerista, de les avantguardes, de la literatura i àdhuc de la pedagogia. El 1919, trencant lligams amb l’establishment peixalcovista, agafa dona i criatures i inicia un periple que el conduirà a Nova York, via París... A Amèrica encara el trobarem juntament amb el vilanoví Rafael Sala, confegint una revista independentista: 'Catalonia'.

Torres García és un dels grans artistes de les avantguardes del segle XX, en concret d’un constructivisme humanitzat. Però també simbolitza aquella Catalunya eterna que no vam ser capaços de construir. Va morir als 75 anys al seu Uruguai natal, deixant-nos unes memòries fantàstiques, una escola pictòrica autòctona –La Escuela del Sur– i una longeva vídua sarrianenca –Manolita Piña morí el 1994, als 111 anys–.

Podríem dir que un dels moments més interessants de la trajectòria de Torres i de Catalunya queda fixat el 1914, quan pren forma la Mancomunitat sota la presidència de Prat de la Riba, que li encarrega uns murals per a la nova seu del poder autònom català, l’actual Palau de la Generalitat. D’això, enguany en fa tot just un segle. I el Palau d’Antiguitats ho celebra amb una exposició digna de museu, tot aplegant 38 obres del període català de Torres Garcia, cinc dibuixos originals d’Esteve Monegal per a l’Oració de l’Institut –iniciativa d’Eugeni d’Ors– i un cap en guix d’Enric Prat de la Riba realitzat per Ismael Smith. Modernisme, Noucentisme i avantguarda, aplegats en un conjunt vertiginós.