[image]
[title]Hi ha dies en què la feina del periodista es converteix en una qüestió personal. Mentre escric això, pensant en l'exposició que el CCCB dedica a Pier Paolo Pasolini aquest mes, tinc sobre la taula un exemplar atrotinat dels 'Ragazzi di vita', guixat per tot arreu, amb una coberta rosa escrostonada i el llom folrat d'esparadrap. Vaig comprar-lo en una llibreria de vell en els meus tendres anys d'estudiant. També hi tinc 'Pasolini', la novel·la gràfica de Davide Toffole, un cantant de punk del nord d'Itàlia que segons explica en aquestes vinyetes l'any 2002 es va entrevistar amb el fantasma del cineasta. Es veu que es van conèixer en un fòrum d'internet. Enveja.
Avui he consultat el correu unes quantes vegades, i res. Sé que no tindré la sort de Toffole, perquè jo no sóc un punkarra espiritista i 2.0. Em quedo amb l'altre, amb els meus pobres 'Ragazzi' rosegats pel temps i l'ús, una guia essencial de les primeres impressions que Pasolini va tenir de Roma quan va baixar d'un tren provinent de Ramuscello, a principis del 1950. I també un llibre conflictiu, un paisatge suburbial de prostitutes, proxenetes i nens que saquegen i pispen sense pudor per comprar-se unes bones botes de punta i unes ulleres de sol, i entregar-se a les perversions subreptícies de Villa Borghese.
No va passar sense represàlies. De seguida es va convertir en un escàndol a gran escala. Pasolini va ser acusat d'obscè i groller, i per primer cop en la seva vida va haver de comparèixer davant d'un tribunal a donar explicacions. D'enfrontaments amb la llei, n'hi va haver molts més, però en cap cas no el van fer escarmentar. Corria el 1955 quan va publicar 'Ragazzi di vita'. Set anys després, amb la llengua més llarga que ningú, rodava 'La ricotta', una pel·lícula descarnada i blasfema, on uns heretges vestits amb túnica feien una representació del 'Descens de la creu' de Pontormo. Era impúdica, rockera i, per si fos poc, al final el lladre bo moria penjat a la creu d'un empatx de formatge, sense haver tingut temps de demanar al Messies la suprema salvació.
Els 'Ragazzi' són l'origen de tot. Llegeixo com el jove Riccetto es llença a les aigües del Tíber per rescatar una oreneta mig ofegada i no puc deixar de pensar en el cul de Ninetto Davoli a 'Les mil i una nits'. O en Ninetto Davoli en general. Quan Pasolini el va descobrir, en els temps en què rodava 'Mamma Roma' amb la Magnani, era un aprenent de fuster de la perifèria, amb els cabells negres escarolats i un somriure italià fantàstic, viva imatge de Dionís. Li va donar un paperet a 'L'evangeli segons Sant Mateu', i just després el va posar de Sancho de Totò a 'Ocellets i ocellots'. No sé en quin moment exacte es va convertir també en el seu gran amor.
Tot això venia perquè aquesta setmana el CCCB inaugura una exposició sobre les relacions entre Pasolini i la seva adorada Roma de vici i mala vida, dins del seu cíclic programa dels escriptors i les ciutats. Alhora la Filmoteca passarà aquests dies la integral de l'obra cinematogràfica, des de la seva 'opera prima', 'Accatone', fins a 'Saló', aquella lúbrica ingesta de plats de merda i sexe desenfrenat. Va ser l'última. Un any després, el cadàver de Pasolini va aparèixer en un descampat d'Ostia, brutalment desfigurat. Al principi es va parlar de crim passional. Sembla que en realitat va ser obra de tres sicaris sicilians, que el van executar per comunista i escandalós. Ens quedarà en la memòria, i per sempre, el soroll de la seva motocicleta sobre les llambordes.
PASOLINI ROMA
CCCB. Fins al 15 de setembre
