L'herència immaterial

Museus i institucions
Recomanat
4 de 5 estrelles

Time Out diu

4 de 5 estrelles

Sabeu allò de 'tothom es creu capaç de ser entrenador del Barça'? Doncs a mi em passa el mateix amb les exposicions del MACBA. Ara hi mostren la primera d’una trilogia on es repassen les obres de la col·lecció del museu pertanyents al període de la dècada del 1980. I el meu interior crida, mentre recorre les sales: “No! Marcatge a l’home, res de defensa zonal!”, “Kippenberger davanter? Millor lateral!”... “Aquest Valldosera està encara molt verd, millor cedir-lo una altra temporada”, etc.
Ai, els 80, època de desencís. Ni Kennedy ni Joan XXIII, ara Reagan, Joan Pau II i punks. I aquí, mort el Merma, el naixement de les institucions artístiques i culturals. El creador passarà de criticar el sistema a no moure un dit sense subvenció... Però el MACBA ho veu d’una altra manera. La col·lecció és la pàtria, una pàtria 'kleenex', per sort, que serveix de revisió torracollons de la història, una història amb rerefons revolucionari, on el lumpen es defensa a cop de 'bakalao' i rock basc, fanzins i apropiacionisme.
Articulada al voltant de tòpics com 'el sagrat i el popular', 'el cos i el seu revers', les obres basteixen discursos. Un pot llegir-los o no. I el resultat canvia. Carlos Pazos i la seva instal·lació poden ser una pila de referents, o un drama semiòtic encobert, i unes fotografies d’Humberto Rivas al transvestit Violeta la Burra, una violentació de la normativitat del cos social.
El meu entrenador intern prefereix somiar i no llegir fullets ni carteŀles –el crític sí que ho fa–, i passejar pels 'INTERFACEs' (1977) de Richard Hamilton i Dieter Roth, tot recordant com de grans eren, aquests dos cadaquesencs adoptius, o descobrir com Antonio Beneyto –el mateix que trobareu pel carrer de Ferran amb un llibre sota el braç– abordava la cantant punk 'Nina Hagen' (1982). Ai, la transcendència!

Detalls

També t'agradarà