Rembrandt, virtuós del gravat

Abans que comenci a glossar, amb justícia, les virtuts i grandeses d’aquesta mostra de 68 gravats de Rembrandt, permeteu-me que en destaqui els aspectes negatius.Són detalls, però compten. Per exemple, qui no ha entès, encara, que els gravats han de ser mirats entre les mans, i no penjats en una paret? Esclar, no deixarem aquestes delicadíssimes obres en mans de qualsevol, però podem reproduir el punt de vista corporal tot inclinant les imatges i reduint la distància. La gràcia del gravat és que és democràtic. Gairebé tothom se’l podia permetre perquè se’n feia un tiratge d’uns pocs centenars. Dürer, Mantegna, Rembrandt... no copiaven imatges preexistents als seus gravats. No feien reproduccions, creaven obres noves per a un nou públic burgès.

D’altra banda, és immensa la ignorància del públic en temes de gravat. La majoria no sabria distingir un boix d’un coure, un aiguafort d’una litografia... I qualsevol exposició dedicada a un mestre de la talla de Rembrandt hauria d’incloure un apartat didàctic dedicat al què i al com dels procediments artístics. Per no parlar, ja, de les obres presentades. S’ordenen per temes: escenes religioses, de gènere i retrats. Però no s’indica la tècnica ni l’estat. Entenem-nos: Rembrandt realitzava fins a 11 estats dels seus gravats. I variaven molt! Després de morir l’artista, les planxes es van anar reaprofitant. No sabem si som davant de tiratges d’època o posteriors. Això no passa a les exposicions de fotografia...

Com deia, l’exposició és magnífica. Rembrandt Harmenszoon van Rijn (Leiden, 1606 – Amsterdam, 1669) és un dels artistes més grans de la història. A més, fou impulsor de les tècniques del gravat al coure –punta seca, aiguafort, aiguatinta–, mestre de la llum, savi compositor d’escenes eternes que avui dia encara són actuals... Un artista excel·lent en la tècnica que aconseguí plasmar l’essència de la complexitat humana. I això ho podem veure en una exposició –un seguit de gravats a la paret– que no informa que Rembrandt va viure a la primera república capitalista de la història, que es nodria del manual calcogràfic d’Abraham Bosse, que més enllà de les seves vicissituds amb els deutes i les dones, va innovar el llenguatge artístic acostant-lo al fenomen anomenat “modernitat”.

Admireu els retrats, magnífiques escenes com la dormició de la Mare de Déu o una dramàtica davallada de la creu, la sàvia gradació de la llum, la mirada dels personatges... i potser fins i tot us hi reconeixereu. –Ricard Mas.