Víctor Mira, 1949-2003

Museus i institucions, Art i disseny Gratis
3 de 5 estrelles

Time Out diu

3 de 5 estrelles

Esperpèntica exposició de Víctor Mira a la galeria d’Ignacio de Lassaletta. I dic esperpèntica en el bon sentit del mot, per bé que l’ordenació cronològica i metodològica hi brillin en la seva arbitrarietat. Però, què coi! Mira es mereix una retrospectiva, una revaloració neta de mites i llegendes. Serà difícil, perquè un artista que va optar per una mort tan 'démodée' entre els del seu ofici –patia sordesa a causa d’una reincidència tan absurda com una pistola de fogueig que descarregava contra la sina cada vegada que una pintura no sortia com ell desitjava– i no parava d’escriure aforismes desesperats com el que encapçala el seu llibre 'En España no se puede dormir', és carn d’especulació anecdòtica.

I l’anècdota, per bé que poderosa, no ens ha d’impedir veure l’obra. Mira ens ho posa difícil. Afirmava que va néixer a Saragossa quan el seu DNI deia que ho havia fet al protectorat de Larraix, i sempre va ocultar el seu veritable nom: Víctor Miguel Miragaya Marco. Enguany se celebra el desè aniversari del seu decés, i Ignacio de Lassaletta ho commemora amb obra de diverses èpoques, especialment de la del 1980. Hi ha qui diu que és el seu millor període, però resta a la vista que fou sempre, d’una manera regular, un pintor estupendament irregular.

S’inicia en la pintura a vint-i- pocs anys, partint de l’automatisme gràfic d’arrel
surrealista. I al llindar del 1980 deriva vers l’expressionisme. Hi ha qui vol veure en Mira ressons de Solana, fins i tot de Goya. El més sensat seria pensar que tenia gustos compartits per certs ambients sòrdids i decadents, purs en el seu plantejament humà primari. Què hi ha més humà que la gelosia, la venjança, la malaltia, la mort, el sexe...? Mira és un poeta atret per la mort. Es complau en els mestres espanyols del XVII, apologetes de la 'vanitas'. Ell mateix escriurà: “L’acte de pintar em porta sempre al llindar del suïcidi, a l’obsessió de sufocar la culpabilitat, de degollar l’artista i deixar l’home sol, en si mateix”.

Negres pensaments per a unes pintures negríssimes, farcides de matèria i de simbologies heretades de la tradició cristiana. Però no tant de l’altar daurat sinó de la catacumba proscrita. La pintura de Mira és tan brutal com la dels neoexpressionistes alemanys coetanis. Flirteja amb les tenebres, de vegades s’hi rebolca i hi acaba atrapat. El llenguatge ja les té, aquestes coses. Si afirmes “no sóc un pintor que es ven més o menys bé als mercats de l’art, sóc una força que es manifesta”, acabes passant a la història... de la fenomenologia.

Publicat

Detalls

També t'agradarà