Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Volum!

  • Museus i institucions, Art i disseny
  • Crítica de Time Out
Publicitat

Time Out diu

El Macba i La Caixa han casat les seves col·leccions d'art contemporani i els ha sortit família nombrosa: 5.500 obres. Ara comencen a presentar-les en societat, amb una prefiguració cridanera, sota el títol de Volum!, a l'edifici que Richard Meier va construir a la plaça dels Àngels. És una presentació completa però desequilibrada: de les 340 obres exposades, 214 pertanyen al Macba, 23 a La Caixa i 103 procedeixen de col·leccionistes particulars, abraçant des de mitjan dècada del 1950 fins avui mateix. En un ordre més o menys cronològic que arrenca a la primera planta, segueix a la segona i conclou arran de terra, veurem desplegar-se un devessall d'obres úniques en formats com la instal·lació –Bruce Nauman, Michael Snow, Juan Muñoz–, pintura i dibuix –Fontana, Tàpies, Sicilia, Barceló, Gordillo, Polke, Kiefer–, escultura –Cristina Iglesias, Ferrant, Haim Steinbach–, vídeo –Muntadas, James Coleman– i fotografia –Xavier Miserachs, Allan Sekula–. Tot plegat, per llogar-hi cadires: el Macba no es caracteritza pels seus bancs a l'hora d'admirar l'art amb certa comoditat.
Un company de la tropa crítica em confessava que si haguessin titulat la mostra Anatomia del mitjó tampoc no hauria passat res... Per què, doncs, aquest lacònic Volum!? Em remetré a la nota de premsa: "Volum! llegeix en el tombant de segle la consolidació del so i de la veu com a materials de la producció artística. El nou model enfonsa les seves arrels en els treballs experimentals en format cinematogràfic i en vídeo, que decanten l'art cap a un llenguatge narratiu que s'independitza progressivament de la imatge". Mai se sap, però. El volum imperatiu de l'exposició potser és una manera subliminal de demanar més espai per a un museu físicament limitat.
Jo hi afegiria que tot plegat engega amb el concepte de collage –l'edició seria un collage expandit–, l'evolució de la tecnologia i l'aprofitament d'aquesta per part de la cultura popular. Quan gent com John Cage descobreixen el que es pot fer amb una cinta d'àudio magnètica i unes tisores, s'inicia un canvi de paradigma que es consolidarà a finals dels 60.
La tria és excel·lent i exigeix nombroses visites. Hi ha, però, un gran decalatge entre l'obra pictòrica, la fotografia i les instal·lacions; aquí hi incloc el videoart. No és un problema puntual: portem segles educant la mirada al format quadre. Ara la pintura i el dibuix són una disciplina més, però duen a l'esquena una tradició tan rica –suposo que a causa de les creatives limitacions del gènere– que abandonar, per exemple, l'espai on hi ha una tela apunyalada per Lucio Fontana i entrar en un cubicle ocupat per Latifa Echakhch –À chaque stencil une révolution,– produeix vertigen. El mateix passa quan assistim a l'angoixa sensual de Juan Muñoz, en una habitació habitada per un ventríloc, i ens enfrontem, una estona després, a la boca de Margo Lee Sherman tot vomitant un text de Beckett sense fer ni punts ni comes.
Caldria inventar una targeta, com la T-10, que ens permetés visites successives a l'exposició. Admirar una o dues peces, com les excel·lents pel·lícules d'Anri Sala i Sejla Kameric sobre el setge de Sarajevo –amb Maribel Verdú!–, ocupa un temps perllongat i, a més a més, altera el nostre esperit per transitar amb calma i atenció per l'espai de Cristina Iglesias –Passadís suspès II– o dansar entorn de les escultures còniques de Tony Cragg.
Surto de la primera visita una mica aclaparat. Què hauria passat si el Macba hagués disposat d'una planta més? Hauria variat gaire el discurs expositiu? I amb una planta menys? L'art del segle XXI ocupa més espai que el del XX.–Ricard Mas.

Detalls

Adreça
Preu
7,50 €. Reduïda 6 €
Publicitat
També t'agradarà
També t'agradarà