Prize

Si busqueu la paraula 'canalla' a l’Enciclopèdia Oculta Catalana, hi trobareu la foto del Prize, un reducte d’autenticitat on es pot mastegar l’essència de Sant Antoni abans que fos envaït per la marabunta 'hipster'. Ara que el barri presenta la població més nombrosa de barbes i ulleres de pasta per metre quadrat de Barcelona, aquest forat ombrívol resulta més necessari que mai, ja que ens recorda uns temps en què els bars de la zona no eren mostraris de mobles escandinaus, sinó bars de debò, llocs atapeïts, amb rock a tota hòstia, 'birra' barata, petits concerts en directe i actitud, molta actitud.

Maons envellits ruixats de grafit. Un ninot gegant de la Pantera Rosa tancat en una estranya urna de fusta i vidre. Cintes de casset de Scorpions, Ketama, Bob Marley i Kortatu a la paret. Rellotges de tota mena. Per tot arreu. Una col·lecció de cotxes en miniatura. Un piano! Els voltants de la barra del Prize són una demostració entranyable d’horror vacui estil no t’hi fixis. L’atmosfera té un regust a quinto, rockabilly i asfalt que encaixa perfectament amb l’interiorisme de guerrilla. El Prize viu als antípodes de les tendències i els 'hypes', és el marc ideal per escoltar música que va directa a la geniva. Si és el que voleu, els dimecres a partir de les 20 h, ofereixen 'jam sessions' de blues en directe. Només haureu de recórrer la barra, endinsar- vos en el formigó i agrair a Déu o a Jerry Lee Lewis –al vostre gust– que encara existeixin refugis nuclears tan fotudament incorruptibles. El 'boss' de Sant Antoni.