[title]
Erica Aspas. CEIP Turó de la Peira
Poc abans de les 11 del matí arribava al CEIP Turó de la Peira caminant al costat un grup de joves d'Euskadi que semblaven buscar qualsevol lloc on es votés, només per ser-hi i fer-nos costat. El pati de l'escola estava ple de gom a gom, ja que altres centres propers, d'Horta i Nou Barris, havien patit ja, ben d'hora, l'acció policial. Prop d'un centenar de persones de totes les edats esperàvem sota la pluja, en silenci i amb una calma tensa que només es trencava amb els aplaudiments dirigits a les persones grans que feien l'esforç de desplaçar-se fins al col·legi, moltes d'elles emocionades, i també a tothom que sortia amb comptagotes amb els braços en l'aire, victorioses, després d'exercir el seu dret a vot.
Els furgons de la Policia Nacional rondaven per la zona i hi va haver un parell d'avisos: semblava que venien al nostre centre, tocava fer pinya, els més joves a la porta, agafats, i la gent gran i les famílies amb nens refugiades. Després d'uns minuts tensos, semblava que els furgons canviaven d'objectiu i tothom tornava a fer cua, ens sentíem poderosos amb el paraigua a una mà i el sobre amb la papereta a l'altra.
Com a la resta de centres, aquí el sistema de votació era molt lent i durant molta estona només es va poder votar a una de les meses perquè a la resta era impossible connectar-se al sistema, però un veí va llançar cable des del seu balcó per tal de fer-nos arribar la seva connexió a internet, un gest que no va servir de gaire, però que va ser tot un símbol.
Vaig votar a Nou Barris, on he crescut i hi tinc la família, però vaig acabar la jornada a Sant Antoni, on visc ara, amb el més d'un centenar de persones que érem a la porta del Centre de la Gent Gran, al carrer Marqués del Campo Sagrado, per evitar que la Policia Nacional o la Guàrdia Civil ens prenguessin les urnes. Les hores passaven en mig d'un ambient força festiu gràcies a un jove que únicament armat d'un petit megàfon va exercir de líder i d'animador –des d'aquí li vull donar les gràcies– i que ens animava a aguantar, a esperar a tenir el recompte i marxar junts, com una gran marea humana, fins al Paral·lel, fent de trilers perquè ningú pogués saber quin era el portador/a de l'acta. I així va ser, acabava un dia únic amb un petit passeig cantant 'Els segadors' i 'L'estaca' mentre vèiem els furgons baixar, potser cap a Vila Piolín.
Germà Bustamante.
Ràbia, impotència, serenor… Costava gestionar totes les emocions que se’t removien per dins, a la porta de l’escola dels teus fills, esperant per votar i veient com de sobte, del cap del carrer, apareixien set furgonetes de la policia espanyola. Un desplegament desproporcionat, com tots el de l’1O. Enfilen carrer amunt, tots contra la paret, jo amb els meus tres fills, de 4, 7 i 11 anys, intentant mantenir la calma, intentant explicar allò inexplicable. Moments de tensió, plors i tremolor. Ni tan sols una mirada compassiva cap a la canalla que hi havia a dins i a fora de l’escola. Fan la seva feina, ho destrossen tot al seu pas, troben el que busquen i marxen a fer una altra ràtzia. Talment un huracà. Talment com a les guerres quan l’enemic saqueja viles i ciutats i s’endú el seu botí. El seu botí era la nostra democràcia.
Jordi Caballé. Escola El Sagrer
El meu dia va començar a les 5 del matí, davant l'Escola El Sagrer de la Sagrera. A l'assemblea feta al menjador de l'escola el dissabte a la nit ens van demanar que matinéssim i que fóssim allà. Vaig passar més de 8 hores fins que vaig poder votar i en aquesta llarga espera vaig viure totes les emocions possibles.
La il·lusió, de matinada quan pensava que no hi hauria massa gent al col·legi electoral i estava a rebentar i, a través de les portes tancades, veiem als companys que havien passat la nit a dins. L'alegria, quan cada cop que l'organització demanava un voluntari de mesa en sortia un en dos segons. La sensació d'estar fent una cosa important quan a les 9 h en punt va obrir el col·legi. La tendresa, quan es va deixar passar primer a la gent gran o en cadira de rodes i aquests sortien ovacionats per tots nosaltres i plorant d'emoció per haver pogut votar. Jo també vaig plorar. La ràbia, quan ens van arribar les notícies que la Policia Nacional estava entrant amb absoluta brutalitat a dues escoles del barri, carregant i emportant-se les urnes.
La por, sí, reconec que vaig tenir por quan vaig veure les primeres imatges de ciutadans amb el cap obert per votar i la policia va passar a prop del nostre col·legi. La solidaritat, quan un dels organitzadors va patir una crisi d'angoixa i va trencar a plorar però tothom el va consolar. L'orgull, per l'absoluta generositat de tots els organitzadors i voluntaris que amb cues brutals, amb talls d'internet i només amb dues de nou meses funcionant, seguien treballant perquè la cosa rutllés i ens donaven les gràcies, (a nosaltres!) per la paciència, i més orgull, per veure tanta gent diferent que amb absolutament tot en contra, les traves de l'estat i amb l'alè de la Policia Nacional al clatell, va conquerir els carrers, fent hores de cua, sense queixar-se per res perquè senzillament volia votar. La nostàlgia, pensant en els que ja no hi són i els hagués agradat poder votar. I finalment l'emoció, quan vaig poder posar el meu vot i les meves esperances, íntimes i personals, a l'urna.
Després de votar vaig anar una estona a casa a menjar alguna cosa (no vaig poder fer-ho després de veure les imatges al TN), descansar una mica (estava massa tens per fer-ho) i vaig tornar a baixar a l'escola fins al tancament. Un dia inoblidable que va avançar literalment entre sang, suor i llàgrimes on vam passar de cantar el 'Votarem' a l''Hem votat'.
Carlota Falcó. Escola Antoni Brusi
Em vaig llevar d'hora. Els crits de la gent que estava a l'escola Infant Jesús de Travessera de Gràcia ens van despertar. Des del balcó vèiem furgons, sirenes i gent que baixava molt decidida pel carrer Aribau.
Vam agafar la moto i vam anar cap a Gràcia a buscar la meva àvia. 92 anys d'il·lusions, vivències i somnis. I jo estava preparada per fer complir el de l'1-O, votar. Vam anar caminant fins al CEIP Pau Casals. El carrer de Providència era ple de gent sota la pluja fent una cua llarguíssima. Vam preguntar si la gent gran tenia preferència, i la sorpresa va ser veure que hi havia cua d'avis. Vam aguantar una bona estona fins que va venir el meu cosí i ens va avisar que a l'escola Antoni Brusi del Bogatell els avis entraven ràpidament, i allà vam anar.
Quan vam arribar a l'escola amb l'àvia del braç, els nois de l'organització van venir corrents cap a nosaltres indicant-nos on era l'entrada del col·legi i tots els que eren dins, que portaven hores i hores esperant el seu torn, van començar a aplaudir i cridar a la meva àvia. Mai a la vida havia viscut una cosa semblant. Ella, se'ls mirava sorpresa i em repetia: nena, però per què ens colem? Jo vull fer cua com tothom, jo vull votar com ho fa tothom. A mi se'm queien les llàgrimes. La meva mare no podia parlar.
La meva parella i el meu cosí encara havien de votar, així que vam tornar a Gràcia i vam fer cua a l'escola Univers de Bailén. Va ser molt ràpid. I ara que tots havíem votat ens vam quedar allà, cantant, cridant i seguint totes les notícies que arribaven des dels mitjans internacionals, i des del nostre 'Gobierno'. Indignació. Buidor. Tristesa. I al fons de tot, una alegria per haver tingut l'oportunitat de viure un moment històric. Esperem que no hagi estat envà.
Begoña García Carteron. Escola Cervantes
Eren poc més de tres quarts de vuit del matí. Érem molts, moltíssims, més d’un centenar, els que ens concentràvem a les portes de l’escola Cervantes de Barcelona des de les cinc de la matinada. Diluviava i els paraigües formaven un sostre improvisat en mig del carrer Sant Pere més Baix sota el qual la pinya humana era ben compacta. Els mossos ens vigilaven des d’un dels tres accessos que hi ha a l’escola i ja havien intentat en diverses ocasions fer-nos fora, sense aconseguir-ho i, tot s’ha de dir, amb bones maneres.
De sobte, per un altre dels accessos, es va sentir el brogit d’un motor i vam veure de lluny un cotxe que venia marxa enrere a tota velocitat cap a nosaltres. Algú va pensar que era un kamikaze. A mi, però, m’ho havien ‘xivat’ i vaig cridar ben fort: obriu pas! Més veus van cridar el mateix i ens van fer cas. El cotxe es va aturar a pocs metres de la porta i envoltat per la gent sorpresa i d’ell van baixar quatre encaputxats amb un paquet enorme a les mans cada un, embolicat en una bossa d’escombraries. Van entrar al col·legi a la velocitat de la llum, van tornar a sortir amb les mans buides i se’n van anar per on havien vingut. Com un atrac a la inversa. De pel·lícula. Però no eren uns lladres, ni molt menys, sinó els demòcrates que van portar les urnes per facilitar que tots els que estàvem allà votéssim.
Andreu Gomila. Escola Univers
Eren les 11.15 h quan els meus fills i jo hem arribat a l'Escola Univers de Gràcia, el nostre col·legi electoral. Hi havia una gentada. No sabria dir quanta. 2.000, 3.000 persones? Ens hem posat a la cua i, al cap de cinc minuts, una dona ens ha dit que els pares amb nens i la gent gran tenien preferència. I hem caminat fins a la porta, on ens hi hem quedat. Ningú no ha protestat perquè ens saltàvem la cua. Un noi que endreçava la gernació ens ha dit que el sistema havia petat i que hauríem d'esperar. Els nens han fet cara de buf, però de seguida hem trobat tema de conversa, ja que ahir a la nit vam poder viure una nit especial, quan els Mishima van venir a tocar a la seva escola, el CEIP Pau Casals. Van ser a primera fila i després vam poder saludar la banda. Va ser preciós. I més quan en David Carabén ens va explicar que ho havien decidit al matí, ell, durant una visita a una escola. Van pensar que ells també podien posar el seu granet de sorra per protagonitzar la gira –van tocar a quatre escoles de Barcelona– més bonica de la seva carrera. Un acte de solidaritat.
Ens ha plogut, hem vist l'Anna, la Mercè, la Cristina, en Jordi, en Pere... Molta gent coneguda, del barri, del col·le, de la feina. I al cap de dues hores d'espera, ha començat a sortir gent i els aplaudiments han sonat fort. El sistema tornava a funcionar... La cosa ha anat ràpid ràpid, i en un quart d'hora ja érem a dins. DNI a qualsevol taula i li he deixat a la meva filla, que feia més d'una hora que guardava el sobre amb la papereta com si fos la joia més preciosa, ha votat per tots.
Em sembla que a Gràcia, la policia espanyola ni s'ha acostat. Carrers estrets, una gernació davant els col·legis electorals, mala peça al teler tenien. A prop, a Travessera de Gràcia, a l'escola Infant Jesús, aquest matí, no ha tingut miraments. Molts ferits i brutalitat... Hem tingut molta sort, nosaltres. A Fontana, a Gran de Gràcia, els cotxes no podien passar de la gent que hi havia. Dos mossos d'esquadra i dos guàrdies urbans s'ho miraven des de lluny. Durant la tarda, ha passat un helicòpter diverses vegades. La gent ha cantat 'L'estaca' i, a les 8 del vespre, el càntic de 'Votarem' ha canviat per 'Hem votat'. Durant el recompte, he vist els Manel davant de l'escola Reina Violant. Avui havien de tocar a Gandia i no hi han anat, esclar. Les cassoles han repicat com mai a les 22 h. A Twitter, Emergències deia que hi ha més de 800 ferits a tot el país. Hem tingut molta sort.
Josep Lambies. Escola Mireia
A dos quarts de deu del matí, arribo amb el meu germà a l’Escola Mireia, a Ausiàs March amb el passeig de Sant Joan, i ens trobem un tropell que s’acosta des del carrer de Sardenya. Són els últims que fugen del setge de l’escola Ramon Llull, que s’estan repartint pels col·legis de la zona. Ens expliquen que fa una estona s’han col·locat davant dels furgons de la Policia Nacional per barrar-los el pas, i per impedir que vagin a carregar a una altra banda. Molts d’ells hi han passat la nit. Ens col·loquem a la cua, que ja fa volta per Roger de Flor i baixa fins a la següent cantonada. Encara no sabem que a l’IES Pau Claris, a no gaire més de 200 metres d’on som nosaltres, la policia fa rodar la gent escales avall, estirant-la dels cabells, cop de bota, amb una brutalitat deplorable. Però sí que hem vist el vídeo de les corredisses de la cruïlla del Jaume Balmes, l’institut on vam estudiar, la nostra àlma màter, des dels 12 fins als 18. Ens sentim trepitjats, nosaltres i la nostra història personal. Com deia Max Aub, un és d’on va fer el Batxillerat.
L’Escola Mireia és un centre concertat. Sembla que això ens garanteix una mica més de seguretat que si fóssim en un centre públic. De tota manera, res no és obvi, encara menys quan no deixen d’arribar les imatges de les càrregues: votants amb un trau al cap, una dona a qui arrosseguen pels canells, les bales de goma que els que es mantenen en pacífica resistència han recollit de terra. Els apoderats ens expliquen com procedir, en cas que vinguin per nosaltres: es tancaran les portes del centre immediatament, la gent gran i les famílies amb criatures hauran d’allunyar-se, com a mínim fins al següent xamfrà, i els que quedem a la vora del col·legi ens haurem d’apinyar a l’entrada. En cap cas no hem d’intentar rodejar la policia, perquè si ho fem és segur que rebrem. “Que ens acorralin, si volen, nosaltres no ho farem” és la consigna.
Els furgons no arriben. No ens passa res, tret de les hores d’espera, els inhibidors que fan que el sistema caigui cada tres persones, i els aplaudiments que s’encomanen quan algú diposita el vot. Just abans que ens toqui entrar a nosaltres, veiem a Twitter el vídeo d’aquell noi que va a portar el sobre a la mesa amb una bandera d’Espanya embolicada a la cintura. La gent l’anima, li diu “esclar que sí, que faci el que vulgui”. L’anècdota és significativa, perquè demostra que les urnes hi són per a ell tant com per a qualsevol altre, i que també està cridat a dir la seva. Al final del dia, a TV3, Toni Cruanyes li demana a Ada Colau que expliqui la seva decisió de vot, i l’alcaldessa li contesta que això, ara mateix, és irrellevant. Perquè els fets de l’1 d’octubre ja no van només de votar sí, no o en blanc. Tots sabem que hi ha 844 ferits civils, desarmats, vulnerables. Hi ha un noi que ha perdut un ull. Això no hi ha ideologia que ho pugui justificar.
Ricard Martín. Escola El Bogatell
Visc al Poblenou, a l'illa de cases d'una escola. Ens van despertar els crits de 'Votarem' a les cinc del matí. I vam fer-hi via cap a quarts de deu. Després d'una hora i mitja a la porta, –en què l'esforçat 'speaker' anava donant fe de les dificultats i les caigudes d'internet– vam decidir tornar a intentar-ho havent dinat, en un altre col·legi. A les tres de la tarda, a l'escola El Bogatell, vam tenir més sort: per anar amb una criatura –o amb un escut humà infantil, com considera la caverna espanyola– ens van deixar passar primer i vam votar en qüestió de tres minuts. Molta tensió i ganes de fer la feina: en una escola farcida de nens i gent gran, es mastegava el convenciment que els Nacionals podrien entrar en qualsevol moment a jugar a futbol amb el nostre cap. L'escola El Bogatell era la nostra parada cap a l'Escola Collaso Gil, la del costat de Sant Pau del Camp, al Raval. Volíem veure què passava al Raval, on havíem viscut tretze anys.
A les set del vespre, amb el cap ple de cops de porra i àvies amb traus al crani, vaig baixar a l'escola de davant de casa per ajudar en la recollida de vots. Allà, a la porta de l'escola, una notícia llegida al mòbil em va glaçar el crit d''hem votat': en l'hora en què dipositàvem l'urna al Bogatell, just a l'illa de cases paral·lela, a Llull entre Rosa Sensat i Joan Miró, un home havia assassinat d'un tret una dona al carrer, i abans el nadó d'ella –d'onze mesos– dins del seu pis. No donaven més detalls d'aquest més que probable parricidi. Deu mil Nacionals reprimint gent pacífica, trencant dits i caps a la gent, i una dona morint al carrer per violència masclista. Com diu Ed Brubaker a 'La escena del crimen': “No és una tragèdia única, ni molt menys, però segueix essent una tragèdia”.
Anna Mateu Mur. Escola Municipal de Música Joan Manuel Serrat
A les 5 de la tarda, a la Dreta de l'Eixample, es veuen els carrers buits fins que ens apropem als centres on es pot votar. El carrer tallat i un grup nombrós de persones concentrades davant l'Escola Municipal de Música Joan Manuel Serrat amb pancartes de 'Resistim fins al recompte'. A mitja tarda, es podia votar en un minut. Molts voluntaris organitzant l'entrada i sortida i moltes taules on poder votar (això sí, sense sistema informàtic, han apuntat el meu DNI amb bolígraf i paper). Ben aprop, al Centre Cívic La Sedeta, on al migdia havia votat l'alcaldessa Ada Colau, el mateix ambient de resistència passiva.
Carme Mingo. Escola Cervantes
Han estat tres hores de cua en un ambient pacífic, de germanor, amb la família, amb 'L'estaca' i crits de 'votarem!' com a música de fons en els voltants de l'escola Cervantes de Barcelona, on hem pogut exercir el nostre dret al vot. Gent coneguda de sempre, els nostres avis –la imatge més tendra i maca de la jornada–, bosses de patates compartides amunt i avall, voluntaris oferint cadires per descansar i turistes que et pregunten pel procés, t'expliquen que són francesos, d'avis espanyols, que se'ls feia un nus a la gola quan veien les manifestacions espanyoles amb banderes falangistes i et desitgen sort en allò que fas i pel que lluites.
La cua avança a poc a poc per culpa dels talls a la xarxa, però arribem fins a la porta. Els voluntaris ens demanen que desfem la cua perquè arriben els nacionals, que fem pinya per defensar les urnes i tanquem els carrers, hi ha moments de cert pànic perquè entre la multitud hi ha gent gran, nens... Al final hi hem pogut entrar: deu taules disposades i en la nostra, votem ràpid i cap a casa, sense aldarulls. Un dia sens dubte que recordarem...
Clara Narvión. Institut de Sant Just
El despertador sona a les 4.45 h. No he dormit gaire, nerviosa i amb el concert de Mishima per contribuir a mantenir l'escola Pau Casals oberta al cap. Dutxa i moto. Tot i que visc a Gràcia em toca votar a l'Institut de Sant Just i he decidit anar-hi ben d'hora per defensar el meu col·legi electoral. Quan arribo, negra nit, ja hi ha un centenar de persones. Aguantem hores i hores, amb cafès i entrepans, il·lusionats, parlant de democràcia, llibertat i futur. A les 6.30 h hi arriben dos mossos, tranquils, que intenten entrar al col·legi però desisteixen a la primera de canvi en veure'ns a tots davant, en silenci, segurs i ferms: votarem! El que més em flipa és la transversalitat de la protesta: hi ha avis, joves punkis, famílies, 'pijos' i molts amics, tots junts resistint pacíficament per la democràcia. Quan obren el col·legi, llargues cues i una barreja d'il·lusió, emoció i ràbia per les imatges de les càrregues policials que veiem per les xarxes socials. De nit, faig balanç de la jornada: les fotografies de violència desmesurada, generalitzada i indiscriminada em posen malalta. Desitjo que els responsables ho paguin i que la història jutgi als culpables. El que tinc clar és que el poder és del poble i que els carrers seran sempre nostres.
Marta Salicrú. Casal de barri Congrés- Indians
Feia setmanes que repetia la brometa que, anés com anés l'1 d'octubre, per mi l'autèntica notícia el dia després seria reincorporar-me a la feina després del meu permís per maternitat. Però l'acudit deixa de fer-me gràcia quan a les 8 del matí veig per la tele les primeres càrregues policials contra gent pacífica a les portes dels col·legis electorals. Havia cridat 'No tinc por' a les manifestacions després de l'atemptat a la Rambla, i ho havia dit de cor. I en canvi, la por que no m'havien ficat al cos els terroristes ara me la feia anar a votar. La Policia Nacional estava disparant pilotes de goma –il·legals a Catalunya– i jo duia el nostre bebè a la motxilla: l'estava posant en risc per anar a votar? Però d'altra banda, no era justament això el que volia el govern espanyol del Partit Popular en enviar la policia, que ens quedéssim a casa i no votéssim per por?
Quan arribem al casal de barri Congrés-Indians la gent bloqueja l'entrada: no hi ha una cua endreçada sinó una multitud que vessa de la cantonada dels carrers Manigua amb Garcilaso. A dins hi tenim un oncle i uns amics, que havien acabat de vocals o en una taula quan en formar-se les meses els titulars no hi eren, i el mateix els havia passat a uns cosins: teníem un bon tros de família recollint vots; alguns havien passat la nit al col·legi, d'altres hi havien arribat de matinada. Com que anem amb el nen ens obren pas per entrar a votar: persones que fa hores que fan cua ens permeten estalviar-nos-la, com a la gent gran. I tot i que durant tot el dia la connexió al sistema va i ve, quan arribem a la taula tot rutlla i votem en un moment. A la tarda hi haurà rumors de la imminent arribada de la policia, i una crida de reforços per defensar les urnes que reunirà centenars de persones que passaran les hores cantant i cridant que els carrers seran sempre nostres. Però són falses alarmes i ens expliquen que poden fer el recompte de vots amb normalitat
Després, a casa, no puc aguantar les llàgrimes amb les imatges del terror policial. La dona gran amb la cara ensangonada. La mare i la filla que ploren i s'abracen i són separades a la força per antidisturbis que se les emporten arrossegant. El relat de la noia a qui els agents trenquen els dits de la mà un a un amb la roba aixecada mentre la magregen i riuen. El vocabulari propi de la violència heteropatriarcal (“Jo no volia, m'hi has obligat”) del delegat del govern de l'estat, Enric Millo, per justificar les agressions a les víctimes.
Quan comparteixo a les xarxes socials la foto votant amb el meu fill, rebo dos tuits que diuen que la gent com jo no n'hauria de tenir, de fills. Però crec que tots els que l'1 d'octubre hem exercit la democràcia, independentment del sentit del nostre vot, hem contribuït a deixar-los un món una mica millor. Després de la cassolada de les 22 h, més sorollosa que mai, un veí, com cada nit, punxa l'himne d'Espanya a tot volum.
Eugènia Sendra. Escola Octavio Paz
Vam ser testimonis de càrregues policials a primera hora del matí, mentre esperàvem l'obertura de l'escola Estel, al barri de La Sagrera. Des de l'organització se'ns va demanar col·laboració per impedir l'entrada de la policia nacional i nens i ancians van quedar-ne al marge, tal com s'advertia. Jo vaig aixecar les mans per deixar-me estirar per un policia; altres veïns forcejaven més, però evitaven enfrontar-se gaire. La violència va ser intensa. En sortir del caos i contemplar l'escena des de fora, vaig plorar de ràbia, d'impotència, de fàstic i de pena, mentre la policia destrossava la porta del centre per accedir a l'espai. Eren una quarantena i els veïns van acabar increpant-los, malgrat les consignes de no provocar els cossos de seguretat... La parella de mossos que s'ho miraven de lluny, als quals vam demanar si no podien intervenir, van respondre que en cas de patir agressions es podien denunciar. D'allà, la policia va procedir al desallotjament de l'Institut Joan Fuster; com a l'Estel, també hi havia hagut gent passant-hi la nit per mantenir el centre obert.
Vam votar a l'escola Octavio Paz, ràpid i corrents protegits per un quadre amb un cor immens de Keith Haring, i ens vam sumar a la guàrdia espontània als Jesuïtes del Clot, on va haver-hi cues denses per votar fins a primera hora de la tarda. Els organitzadors insistien que la gent, després de votar, es quedés al col·legi per ajudar a protegir els accessos. Sota la pluja que a estones va ser intensa es van assajar cordons, es van repartir entrepans i begudes i es van compartir cadires plegables, a més d'informar-se periòdicament dels esdeveniments que tenien lloc al barri i del ritme de votacions, que era lent pels problemes amb la xarxa. L'ambient va ser cívic, respectuós, conscient i un punt festiu malgrat la sensació d'alerta quan els mossos, que en tot moment van estar correctes, s'apropaven per aixecar l'acta; quan passaven ambulàncies amb sirenes o quan reapareixia l'helicòpter. Quan es recordava als assistents que calia estar atents davant d'una possible intervenció policial –afortunadament, no va tenir lloc–, tornava el neguit de viure de prop una batussa desmesurada.
A mitja tarda, les voreres la cruïlla de Navas amb València van omplir-se encara més. Es van sentir poques proclames i alguna 'Estaca' i quan algunes veus van cridar 'independència' al tancament del col·legi, altres veus es va encarregar de recordar que aquella era una votació de tots. El mode avió dels telèfons, per facilitar l'enviament de resultats a la Generalitat, també servia per demanar silenci i neutralitat. Tocades les 20 h, es veien cares d'esgotament (dels que havien arribat a les 5 de la matinada, a les 11 i les 17 h), però també gestos de satisfacció, mirades còmplices, paraules d'agraïment i abraçades estretes, com les d'una dona resident a Bèlgica que havia viatjat a Barcelona per viure la jornada amb els seus pares grans. Més enllà de la resposta a la pregunta llançada pel govern català, i malgrat totes les traves, el crit final recordava que l'1 d'octubre vam poder votar.
© Aleix Cabau
