[title]
Ahir, 20 de setembre de 2015, era un dia especial. Pels pericos del món, pels ciutadans de Barcelona i pels amants del futbol. Ahir feia 18 anys de l'enderrocament de l'estadi de Sarrià, la que va ser la casa del RCD Espanyol durant més de 70 anys. 'La bombonera de Sarrià', com alguns pericos van arribar a dir-li, va ser construït l'any 1923 a un petit terreny dels afores de l'ara barri de Sarrià.
Acte d'inauguració de l'estadi de Sarrià
Sarrià formava part de l'extraradi de la ciutat, tal com ho era també Les Corts o ho és ara Cornellà, on hi és l'actual camp del club. El terreny en concret sobre el qual es va construir Sarrià era conegut com a Can Ràbia i va costar poc més de 150.000 pessetes de l'època. Una dinerada que va suposar que el club hagués de fer una gira per Sud-amèrica per pagar part de l'obra. "Anem a Can Rabia a veure l'Espanyol!" deien els pericos de l'època quan es referien a Sarrià; petit, acollidor, noble i orgullós, va convertir-se en temple de l'esport català i en la joia de la corona d'un club familiar i únic com l'Espanyol.
Sarrià des del carrer
Façana de Sarrià
A Sarrià es va viure el primer gol de la història de la Lliga, aconseguit per Pitus Prats l'any 1929. També va ser escenari dels partits del grup 3 del Mundial de futbol que es va disputar l'any 1982 a Espanya. Seleccions com les de Brasil, Itàlia o Argentina van jugar a Can Ràbia i també va ser seu dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Sarrià va veure jugar mags del futbol com Kubala, Zamora, Lauridsen o Di Stefano. I el debut del màxim golejador català de la història: Tamudo! Amb capacitat per poc més de 40.000 espectadors, Sarrià era futbol en estat pur: l'olor de la gespa del camp arribava fins a la Diagonal i en dies de partit tot el barri es tenyia de blanc-i-blau. Sarrià tenia l'encant i la decadència pròpia dels grans monuments. I és a Sarrià on molts vam començar a veure futbol, asseguts a les cames dels nostres avis i olorant a puro i a vi de les petaques i les bótes dels companys de grada.
Gol sud de Sarrià
Sarrià va viure els millors anys de l'animació al club (Irreductibles, la penya Juvenil, la penya Manigua i moltes més que segur em deixo) i també algun que altre disgust, com el descens a Segona divisió l'any 1962, tot i que l'equip va pujar a Primera l'any següent. A Sarrià l'Espanyol va saber el que era guanyar dues Copes del Rei (1929 i 1940) i arribar a la final d'una Copa de la UEFA l'any 1988, que es va perdre contra el Bayern Leverkusen als penals.
RCD Espanyol, temporada 1987-1988
Una nefasta gestió econòmica del club va fer que la temporada 1996-1997 fos l'última de l'Espanyol a l'estadi de Sarrià. Els problemes econòmics van obligar (o això ens van dir) a vendre l'Estadi a empreses immobiliàries, que van enderrocar-lo el 20 de setembre de 1997. Va ser un adéu especialment dolorós, el de Sarrià, ja que molts mai vam creure que aquella era l'única manera de salvar el club d'una mort -deien- inevitable. Després de Sarrià, l'Espanyol va jugar a Montjuïc i des de fa pocs anys ho fa al preciós camp de Cornellà-El Prat. Un estadi genial, sí, però per molts, la nostra casa és i serà la de Can Ràbia.
Visca Sarrià!
