Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

4 motius per enamorar-se de Sufjan Stevens

Per
Andreu Gomila
Publicitat

1. “No és art; és la meva vida”
'Carrie & Lowell' és sens dubte el disc del 2015, per moltes raons. Perquè ens torna un músic majúscul, Sufjan Stevens, que no ve a Barcelona des d'aquell concert apoteòsic, ales d'angelet incloses, del Primavera Sound 2011, en el qual portava 'The Age of Adz' sota el braç. Perquè ens explica una història que tots entenem, que tots hem viscut de prop, que hem sentit contar. Perquè ens retorna als sentiments contradictoris de la infantesa, i als records que en tens quan ets gran. Perquè s'ha despullat del tot, sense manies, per oferir-nos el seu cos, la seva sang i la seva memòria. I, bàsicament, perquè és una obra mestra. En una entrevista a Pitchfork, l'única extensa que ha donat fins ara, deia que no intentava dir res de nou o demostrar res, o innovar. “És com si no hi hagués art, cosa que és una cosa bona. No és el meu projecte artístic; és la meva vida”. Com les 'Cartes d'aniversari' de Ted Hughes, com 'Si això és un home' de Primo Levi, com el 'Summerhouse' de The Divine Comedy.

2. La mare i el padrastre
Carrie i Lowell, esclar, existeixen. Ella era la mare de Sufjan. Ell, el seu padrastre. Carrie va abandonar la família quan el músic tenia un any perquè se sentia incapaç d'acomplir el seu rol. Ell i els seus germans es van quedar amb el pare, que no surt gaire al disc. Després va anar tornant, la van tornar a veure i la van tornar a perdre. Va ser alcohòlica, drogoaddicta, va viure en albergs d'acollida... Amb Lowell s'hi va casar i va estar amb ell durant cinc anys, “la temporada de l'esperança (després de la inundació)” que canta al tema que dóna títol a l'àlbum. La necessitat d'ella, les ganes de veure-la, d'haver-la conegut més, han marcat la vida del músic. Lowell, per la seva banda, va ser tan important per ell que ara mateix porta Asthmatic Kitty, el segell del músic.

3. La mort de Carrie
El 2012, Carrie va morir d'un càncer d'estómac. Aleshores, Stevens, admet, es va tornar mig boig. Tenia els sentimens a flor de pell. Per no-res, es deprimia profundament. Era incapaç de trobar un sentit a la vida. Escrivint Carrie & Lowell, diu, anava a la recerca d'un significat, de justícia, de reconciliació. “No va ser gaire divertit”, admet. Les cançons van sortir-li a raig alhora que curaven la ferida. Ell, diu, només volia ser sincer. No és ni la víctima de res ni busca la simpatia de ningú. Ni condemna els seus pares. Només ens explica una història que és, cert, universal.

4. Amb gorra i sense bateria
En els concerts que ha fet fins ara Stevens per presentar 'Carrie & Lowell' porta quatre músics multinstrumentistes. Ell no se sol treure la gorra mai del cap, com si hagués sortit a comprar el diari un diumenge al matí. Canta com en un xiuxiueig, amb l'ajuda d'un banjo, els teclats, una guitarra acústica o un ukulele. Hi ha una bateria, però es fa servir poc. I darrere de tot, una pantalla mostra imatges del seu viatge sentimental, cap al seu passat més dolorós i cap a un present que l'ha convertit en el músic del moment. Una videoinstal·lació onírica cap als paisatges d’Oregon, casa seva. Que un disc com aquest, tan íntim, hagi venut més de 100.000 còpies als Estats Units –una tercera part en vinil, per cert– és gairebé un miracle.

Últimes notícies

    Publicitat