Notícies

6 noms de l'escena que trobem a faltar

Andreu Gomila
Escrit per
Andreu Gomila
Editor
Publicitat

Ja ho sabem. Cada època té el seu teatre. Però això no signfica que puguem esborrar la nostra memòria i posar el comptador a zero. Hi ha gent que es fa gran. D'altres, per desgràcia, moren. Però hi ha artistes que estàvem acostumats a gaudir-ne i que darrerement costa molt veure'ls per casa nostra. I no només parlem d'estrelles internacionals, sinó també de gent d'aquí. Aquests són els sis que més trobo a faltar.

1. Angélica Liddell
Anys enrere, era una habitual dels nostres escenaris. Nascuda a Figueres, però criada a Madrid, Liddell és segurament l'artista escènica espanyola més potent de les últimes dècades. Contestatària, irreverent, els seus espectacles et deixen sense alè. Sempre dic que 'La casa de la fuerza' (Teatre Lliure, 2011) és un dels millors espectacles que he vist en ma vida. I ara farà quatre anys que no ens visita, des del docudrama 'Ping Pang Qiu' que va presentar a Temporada Alta (TA, 2014). El 2014 va dir que no tornaria al sud dels Pirineus, tot denunciant la precarietat de l'escena hispànica i les escasses oportunitats que tenen els artistes que van més enllà de l'anomenat 'teatre de tresillo'. Treballa molt a França i és una habitual del Festival d'Avinyó, on el juliol passat va estrenar '¿Qué haré yo con esta espada?'.

2. Calixto Bieito
Va dirigir el Romea de 1999 al 2011, anys de la seva explosió internacional. Una època en què vam creure de debò que el teatre català tenia futur internacional. I l'últim seu que vam veure aquí –sense comptar les reestrenes de 'Carmen' al Liceu– va ser 'Forests', el 2012 a Temporada Alta, una peça sobre els boscos de Shakespeare amb repartiment català i anglès que es va estrenar a Londres. Cada any, estrena a les principals capitals europees i manté el càrrec d'artista resident del Teatre de Basilea, on viu actualment. També és director del Teatro Arriaga de Bilbao. Aquesta temporada que ve es podran veure coses seves a Bilbao i a Madrid. Aquí, res de res. Trobem a faltar la seva transgressió, la manera com manipulava els textos, com feia art amb els seus espectacles, més enllà del teatre.

3. Rosas
Fa dos anys que la companyia d'Anne Teresa De Keersmaeker no ens visita, quan també era una habitual dels escenaris catalans –serà, realment, que Barcelona ha deixat de formar part del circuit europeu?–. I encara recordem 'Drumming live', peça de finals dels 90 que va recuperar el Mercat de les Flors (2014). No hem d'oblidar que la tropa de De Keersmaeker és segurament la millor d'Europa, almenys per als qui els agrada la dansa contemporània. Demana exigència, fins i tot puresa. Si veuen aquest vídeo de 'Golden hours (As you like it)', una de les seves últimes creacions, i no al·lucinen, potser que parin de llegir. Aquí, la coreògrafa belga barreja el tema de Brian Eno i l'obra de Shakespeare. Magistral

4. Needcompany
Cert que la companyia de Jan Lauwers va portar 'The blind poet' al TNT de Terrassa de l'any passat, però no en tenim prou. Eren uns fixes de la cartellera de Barcelona i van desaparèixer del mapa. I podem dir que hi ha molt poca gent a Europa amb el talent de Lauwers. És un flamenc fora de sèrie –director, dramaturg, músic...– que va ser capaç de regalar-nos un muntatge tan meravellós com 'Isabella's room' (Teatre Lliure, 2005) i demostrar-nos amb 'The blind poet' que té encara moltes coses a dir.

5. Romeo Castellucci
Al Grec 2011, Romeo Castellucci ens va deixar estabornits amb la seva trilogia sobre la 'Divina comèdia' –el 'Purgatori' tenia l'escena més bèstia que he vist mai en un teatre– i al 2014 ens va deixar sense paraules a Girona amb el petit 'Juli Cèsar'. I no hem tingut més oportunitats de seguir la pista d'aquest director italià que té més d'artista plàstic que de director d'escena convencional. És un gran coneixedor de la cultura clàssica i utilitza la teatralitat per piconar el nostre cervell amb imatges impactants. Un altre que va molt a Madrid en aquests moments. Aquesta tardor, hi porta 'Go down, Moses'.

6. Simon McBurney
Va ser el juliol del 2012 quan vam quedar bocabadats amb l'adaptació de la novel·la de Mikhail Bulgàkov 'El mestre i Margarida' que vam veure al Teatre Lliure. Una obra de teatre total del director anglès, amb permís de Katie Mitchell, més transgressos dels últims anys. L'any passat va presentar al Festival d'Edimburg 'The encounter' i pensàvem que el podríem veure a casa nostra. Però no ha estat possible. Una llàstima. Perquè el que aquest home té al cap és una meravella.

Últimes notícies

    Publicitat