[title]
"Hello", se sent la veu enllaunada d'Adele, puntualíssina a les 21 h. I l'ull gegant –el seu: l''eyeliner el delata– que hi ha al teló que cobreix l'escenari principal, aixeca la parpella i s'obre. "Hello", se sent de nou, i aquest cop és la veu de la diva britànica en directe que, cop d'efecte, emergeix de l'escenari que hi ha al centre de la pista per cantar el primer senzill del seu nou àlbum. Corredisses, flaixos: els fans s'aixequen de les cadires, fins aquell moment ordenadament repartides en fileres, per fotografiar de prop la londinenca, que acabarà la cançó caminant entre els fans, escortada pel personal de seguretat, fins a l'escenari principal. Un trajecte que també fa el cristal•lí so de la banda, guitarra, teclats, bateria i baix, més un piano de cua, un segon percussionista, tres coristes i generoses seccions de vent i cordes: els veiem quan s'obre el teló, després que s'hi projectin aplaudides imatges de Barcelona mentre Adele Adkins, la veu con un tro i la capacitat expressiva magnificada per la seva imatge projectada gegant en blanc i negre en una immensa pantalla d'alta definició, canta 'Hometown glory'.
"Au, no foteu!!!" ("Fuck off!!!"), etziba, quan en preguntar des d'on ha vingut la gent a veure-la comprova la quantitat de compatriotes que té entre el públic a Barcelona. Però potser el moment més hilarant de tots els quals en què Adele es mostra planera al Sant Jordi és quan explica com en la seva anterior visita a Barcelona, abans de tocar a Bikini –no al Razzmatazz, com creu ella–, va vomitar les vuit gerres de sangria i dues ampolles de vi, detalla, que s'havia begut la nit anterior: la gent aplaudeix l'alcohòlica proesa i Adkins afirma que va actuar amb la pitjor ressaca que ha patit mai. O quan mana al públic fer l'onada mentre ella canta: "Ole, ole, ole, oleee" –a Jeff Tweedy de Wilco també li agrada molt que el públic faci càntics 'hooligans'–: "Fem veure que això és un estadi de futbol", diu divertida, fent saltirons i aixecant-se les faldilles.
Però entre tots els acudits i les atencions dedicades als fans –una rutina als xous de les dives pop, una rutina que sempre es fa llarga–, hi ha les brillants interpretacions de 'Rumour has it', 'Skyfall', 'Chasing pavements', 'Set fire to the rain' (amb una espectacular posada en escena amb aigua de veritat que queia de dalt com si fos pluja), 'When we were young' (amb imatges d'Adele de petita) i 'Rolling in the deep' (extàtic final de festa amb canons de confeti que, un altre cop d'efecte, tenia imprès missatges com 'We could have had it all', la tornada de la cançó final, 'Gràcies per venir' i 'Tot el meu amor', signat per Adele). Un cançoner que no resulta suficient repartit en els tres àlbums de la britànica, '19' (2008), '21' (2011) i '25' (2015), que incorporen massa temes de farcit, però que en directe, interpretats per una cantant carismàtica de veu dotada acompanyada d'una vintena de músics, se sobra per omplir dues hores de repertori en un estadi. Podríem haver-ho tingut tot, i ens hi vam acostar bastant.
