Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Anar al cinema al 2016: infern al pati butaques
Notícies / Coses Divertides

Anar al cinema al 2016: infern al pati butaques

crispetes

Anar al cinema hauria de ser un ritual respectuós, no una Telecogresca. Segurament em faig gran i m'estic tornant un puto amargat, no ho descarto pas, però em sembla que el que abans era una missa, amb el pas del temps ha esdevingut un campi qui pugui. Fa uns anys, quan s'apagaven els llums, la gent callava. La gent respectava. Ara, la gent fot el que li brota... i no passa res.

Sóc un partidari convençut de les crispetes i la beguda al cinema. Hi ha pel·lis que exigeixen un una bona dosi de sucre, sal i colesterol barat. El problema no és l’arma, sinó el paio que la té. I hi ha gent que menja crispetes i beu soda com si s'hagués criat a una colònia d’orangutans; com si la seva missió al planeta Terra fos molestar.

Parlo de gent que busca petroli en les profunditats dels bols de crispetes. Bojos que graten i graten el cartró, com si les crispetes fugissin i les perseguissin frenèticament per les profunditats del recipient. És un soroll irritant que es podria evitar amb una cosa que empraven els antics: educació. Encara que sembli mentida, és possible menjar crispetes sense molestar.

També hi ha gent que pensa que està al sofà de casa i xarrupa la cola encara que no quedi una gota, fent una fressa espantosa. Només queda gel al got, però aquests maníacs segueixen xuclant i xuclant del buit, com si d’un moment a l’altre, el got s’anés a emplenar de refresc per art de màgia. Són els mateixos maleducats que necessiten dos minuts per obrir una xocolatina i fan un enrenou insuportable amb l'embolcall.

I què hem de dir de la gentussa que no sap quan ha de callar? És molt fàcil entendre-ho: quan s’apaguen els llums i comença la pel·li, toca silenci. Doncs no. Hi ha pesats que tenen tanta necessitat de parlar amb el seu acompanyant que parlen... i parlen... i parlen. Fins i tot n'hi ha que fan comentaris estúpids sobre la pel·li durant tota la projecció, perquè es creuen graciosos. Aquests són els més repugnants.

I això no s’acaba aquí. Seria injust oblidar-se dels que arriben tard a la sessió i et foten enlaire el començament de la pel·li. Aquests s’haurien de quedar fora, com passa al teatre. I no em feu parlar dels desgraciats que no paren de donar cops a la butaca del davant amb els peus.

Doncs si no n'hi havia prou, ara una nova raça de torracollons s’ha afegit a la festa: la gent que és incapaç de mantenir el mòbil apagat durant dues maleïdes hores; la gent que trenca la foscor de la sala amb la llum del seu terminal; la gent que està fent que cada cop em costi més trepitjar un cinema... La gent.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments