Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Arcade Fire: comunió col·lectiva al Razzmatazz
Notícies / Música

Arcade Fire: comunió col·lectiva al Razzmatazz

Razzmatazz
© Marta Salicrú Arcade Fire

Un concert dels que genera gran expectació anunciat a penes quinze dies abans que se celebri. Un grup amb potencial per encapçalar festivals multitudinaris tocant en una sala per 'només' 2.000 persones. Entrades exhaurides en mitja hora. I el precedent d'una anterior actuació apoteòsica al Primavera Sound 2014. Arcade Fire tenien tots els números per triomfar en el seu concert 'sorpresa' a Barcelona, muntat per la promotora basca Last Tour com a aperitiu de l'actuació de la banda canadenca al seu festival insígnia, el Bilbao BBK Live. Però als qui els va tocar la loteria van ser als afortunats que es van fer amb una entrada. La qualitat de so no va estar a l'altura, però l'entrega del grup va ser tal que ho van compensar. Amb escreix. I el públic cantava tant, i tan fort, que la dificultat per discernir la secció de metalls –hi havia una dotzena de músics sobre l'escenari– era un mal menor. Allò no era només un concert: era una experiència de comunió col·lectiva secular. L'especialitat d'Arcade Fire.

Amb vestits monocolors, de blanc, rosa, blau o platejats, amb americanes, lluentons, aplicacions daurades, serrells, van arrencar fortíssims: havien tocat només sis cançons i ja havien sonat 'Ready to start', 'The suburbs', 'Sprawl II (Mountains beyond mountains)', 'Reflektor' i 'Afterlife', alguns dels temes més emblemàtics dels seus últims dos àlbums, 'The suburbs' (2010) i 'Reflektor' (2013). Win Butler, líder de la formació, ja suava a raig –acabaria xopant l'americana–, Régine Chassagne s'havia marcat uns balls amb cintes, entre 'majorette' i hippy, i el Razzmatazz era un deliri: en un dels moments àlgids del xou, un desfermat William Butler (germà de Win) llançaria la baqueta del bombo que brandava com si li anés la vida –també moll de suor–, arrencaria la vamba a una noia que seia al pis de dalt, amb els peus penjant del balcó, i la faria servir per seguir fotent-li a l'instrument, com si estigués posseït. Després la hi va tornar. No va tenir tanta sort la persona que va enfocar Win Butler de prop amb el mòbil en un moment en què el cantant s'abocava al públic: Butler li va agafar l'aparell i el va llançar públic endins.

Cançons de 'Neon bible' (2007) també es van anar succeint, culminant en l'èpica i inductora del trànsit 'No cars go'. Les que es van fer esperar van ser les del debut 'Funeral' (2004), però un cop van començar a sonar, es van sentir d'una tirada 'Haïti', 'Neighborhood #1 (Tunnels)', 'Neighborhood #3 (Power out)' i 'Rebellion (Lies)', amb el públic esgargamellant-se. I amb 'Here comes the night time', caribeny final de festa que connecta amb el carnaval haitià, la principal influència –al costat de la música disco– de l'àlbum 'Reflektor', van sortir els capgrossos. Festa major. El bis va ser 'Wake up', i entre el batec de la lenta percussió i els càntics de tota la sala, a dalt i abaix de l'escenari, la sensació era que s'havia viscut una experiència especial. Que s'havia connectat amb aquella eufòria primitiva que les constriccions de la nostra societat han sumit en la letargia. Una eufòria que encara tenim a dins: només cal que algú la desperti.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments