[title]
Per alguna raó inescrutable, hi ha gent que es pensa que la música que porta al mòbil canviarà per sempre la miserable vida del seus conciutadans. Potser és per culpa d’un ego sobrealimentat a base reggaeton. Potser és una compulsió que només es produeix en espècimens que han desenvolupat un cervell de la mida d’un dàtil. Ho desconec. El cert és que cada cop hi ha més subjectes que, enlloc d’escoltar la seva musiqueta merdosa en la privacitat dels seus auriculars, posen les cançons que duen al mòbil a tota llet, sense miraments, a llocs públics infestats de gent. Segur que tots heu hagut de suportar algun pesat d’aquests. Segur que centenars de preguntes us han colpejat el cervell: per què he d’aguantar això de bon matí? Per què no es posa auriculars, aquest paio? Per què no li dic que apagui aquest soroll infernal o li faré empassar la gorra?
Que aquests elements vagin pel carrer amb els seus mòbils escopint Juan Magán és un mal tolerable. Només haureu de canviar de vorera per esquivar la tortura. El problema és que aquesta gent té una irrefrenable predilecció per fer sonar la música el seu telèfon al transport públic, un espai on resulta impossible fugir de l’horror. I el metro de Barcelona és la seva discoteca favorita; la gàbia ideal per ensorrar el dia a la resta del passatge. Entre els que escolten música sense auriculars i els músics ambulants, els viatges en la Línia 3 s’estan convertint en una cacofonia de proporcions còsmiques. Al final, haurem de posar-nos taps a les orelles per anar a currar.
La normativa del metro, prohibeix “tot comportament que impliqui perill per a la pròpia integritat física o la dels altres usuaris o que es pugui considerar molest o ofensiu per a aquests o per als agents i personal de les empreses explotadores”. Massa abstracte, massa subjectiu. Haurien de ser més específics. L’any 2012, per exemple, a Buenos Aires es va prohibir escoltar música sense auriculars al transport públic. L’any 2014, a Rio de Janeiro van fer el mateix. Cal contenir aquesta xacra, i no ho dic perquè sigui una plaga nombrosíssima, ho dic perquè en una societat sana, ha d’haver-hi unes línies sagrades de respecte entre els ciutadans. Si no dibuixem uns límits ben clars, aquests atacs aniran a més i el metro acabarà convertint-se en el que molts simis volen: una ciutat subterrània sense llei.
No faltaran els megadefensors de les llibertats, els que creuen que cadascú pot fer el que vulgui, on vulgui. M’agradaria preguntar-los qui defensa aleshores la llibertat de la majoria, una majoria que ha d’empassar-se la musiqueta infernal d’aquestes discoteques ambulants sí o sí. I que ningú em vingui amb l’argument que els nois escolten música d’aquesta manera, perquè, pobrets, no tenen diners per comprar auriculars (però, sorpresa, si en tenen per al mòbil, les Nike Jordan i el patinet). Encara els haurem de compadir i tot!
Com que les autoritats no poden fer res contra aquest malson, la meva proposta és senzilla. Porteu un paquet de caliquenyos a la bossa. Quan veieu que un cretí posa reggaeton a tota pastilla al seu mòbil sense auriculars, apropeu-vos a ell, enceneu el puro, feu unes bones pipades i llenceu-li el fum a la cara fins que s’ofegui i li plorin els ulls. Tot i la seva carència de connexions neuronals, captarà el missatge a la primera.
