[title]
Al final del concert d'ahir a l'auditori del Fòrum, Sufjan Stevens va donar les gràcies al públic per haver estat "tant present". El de la gira de presentació de 'Carrie & Lowell' (2015) –un àlbum que exorcitza traumes infantils– és un repertori dur, va dir, i buidar el pap en directe no li és fàcil, però "compartir aquesta càrrega" l'ajuda a curar les ferides. Així ho va verbalitzar, amb la mà dreta sobre el pit. Però encara que no ho hagués fet, era una sensació que planava durant el concert, i el públic, al voltant de les 3.000 persones, va respondre amb respecte i atenció: es feia palès en el silenci sepulcral i en l'absència de la constant constel·lació de pantalles de mòbils tan habitual en molts concerts. La solemnitat de la sala hi ajudava. Llàstima que la decisió de no numerar els seients provoqués corredisses més pròpies d'un concert al Palau Sant Jordi quan van obrir portes, i un escampall de bosses i jaquetes per guardar lloc als amics que arribaven més tard.
En formació de sextet i acompanyat de músics polivalents, que s'alternaven a les guitarres, els teclats, el baix, les percussions i els cors, a la primera part del concert Stevens va interpretar totes les cançons del nou àlbum, de vegades amb fidelitat a l'exquisida nuesa de les gravacions, d'altres amb bases rítmiques potents i textures espectrals que l'acostaven a l'R&B contemporani i fins i tot al postpunk que beu del funk ('Should have known better', 'Fourth of July'). Algunes de les cançons de l'àlbum, en viu van mutar i van créixer instrumentalment i amb codes de tall progressiu (què va durar, 'Blue bucket of gold'? 15 minuts?), acostant-se a l'esperit de 'The age of Adz' (2011), el seu anterior àlbum (del qual van sonar 'Vesuvius' i 'I want to be well'), creant cert efecte sorpresa i contribuint a alternar la dinàmica del concert.
Però és que Sufjan no és només el delicat cantautor a cor obert de 'Carrie & Lowell': és un músic versàtil que en 15 anys de carrera ens ha ensenyat diverses cares. I la manera com va abordar el seu repertori al Fòrum va ser una mostra, en dues hores de concert, d'aquest caràcter polièdric. Com quan al tram final, als bisos, va agafar el banjo per repescar cançons d''Illinois' ('John Wayne Gacy, Jr.', 'Casimir Pulaski day'), el disc amb què el va conèixer el gran públic el 2005, privant-nos, tot sigui dit, de la grandiloqüència de 'Chicago', que va defensar en format acústic.
