[title]
Avui, a totes les llars de Sitges ja s’esmorza melsa. A quarts d’onze del matí, a la platja de Sant Sebastià, les cues per aconseguir maquillatge per a la ZombieWalk ja eren infernals. He tingut el plaer d’alternar amb un cuiner homicida, amb les dents afilades per menjar costella, i amb una noia vestida de princesa Elsa de ‘Frozen’ que vol cantar el ‘Let it go’ amb un tros de galta penjant de la barbeta. Penso en el formiguer en què es va convertir Girona mesos enrere durant les jornades de càsting per sortir a ‘Joc de trons’ i sento orgull de viure en una societat tan entregada. Només hi faltava en Josmar, fent ambient, i alguna cançó d’Eyaculación Post-Mortem, de les que parlen de cucs i polles verdes, per afegir-hi tuf de podridura. Bon dia, món.
Mentrestant, alguns dormien el son dels justos. La gala d’inauguració d’ahir va ser antològica, i jo encara tinc aquella agradable migranya de quan el pànic et cala els ossos. Hi vam veure ‘The witch’, l’opera prima de Robert Eggers, una pel·lícula nascuda amb vocació de convertir-se en un clàssic del cine del terror més pàl·lid. Som a Nova Anglaterra, mitjans del segle XVII, a les vores d’un bosc sec i desnerit, on un clan de catòlics que viuen enganxats a la rutina del rosari i el madrigal construeixen una granja de cabres banyudes i ulls diabòlics, de les que treuen fum pel nas i sang de la mamella. La collita neix morta, i en els primers minuts de metratge desapareix un nadó, mentre una vella fetillera de carns magres es passeja nua pel bosc, amb els cabells bruts com una alga, udolant a la lluna. I de dia es transforma en conill, per espantar els caçadors.
Vull continuar, però no puc. Perquè espero que tots, amants de la por, tingueu l’ocasió de ficar-vos en aquest món escrit entre les pàgines del llibre de Satan. Dada interessant: la majoria de diàlegs estan extrets de les actes judicials de l’època, els temps de la persecució del pecat, en què la caça i crema de bruixes va generar tanta llegenda. Després de l’àpat, recordava allò que explicava Cervantes a les ‘Novel·les exemplars’, que diu que el mite de la bruixa muntada en una escombra és una variació de les velles de poble, coneixedores de les plantes afrodisíaques, que quedaven per masturbar-se en comunitat amb el pal de l’escombra untat amb ungüents naturals. I volaven. En aquesta pel·lícula, les esposes del dimoni també leviten, com en les ‘Pintures negres’ de Goya.
D’ahir a la nit, tinc un altre bon record: el de Nicolas Winding Refn recollint el premi Màquina del Temps, just i necessari, i fent un discurs mig afònic, amb la veu cascada, d’ultratomba. Des de la meva butaca, recordava l’escorpí brodat a la jaqueta de Ryan Gosling a ‘Drive’, o l’’Oh my love’ de Riz Ortolani. I recordava el somriure sardònic de Charles Bronson creient-se estrella de rock, o John Turturro dins d’aquell ascensor metàl·lic en què semblava que li hagués d’esclatar el cap. O els vikings de ‘Valhalla rising’ trencant-se el coll els uns als altres com pollastres de corral. La nit d’ahir va ser d’antologia. Feia temps que el festival de Sitges no començava d’una manera tan poderosa. La cosa promet. Seguirem informant des de les trinxeres.
