[title]
No, l’heroi del jazz no toca al Primavera Sound: podria fer-ho, potser, si no fes més de 25 anys que és mort i enterrat. Qui hi toca és Chet Faker, amb F de ‘farsant’ –que és, de fet, el que vol dir ‘faker’–, àlies de Nick Murphy, un canadenc establert a Brooklyn nascut el 1988 –l’any en què va morir l’altre Chet, precisament–, 'crooner' electrònic una mica en la línia de James Blake, que va ser un dels 'hypes' de la temporada passada gràcies al seu LP de debut, 'Built on glass' (2014).
No és el primer, ni serà l’últim, que s’apropia d’un nom aliè per batejar el seu projecte artístic. Això s’ha fet tota la vida des que el món és postmodern. Tampoc és nou que l’apropiacionisme es faci amb un canvi de grafia, una estratègia que en multiplica l’efecte còmic –recordeu els Dandy Warhols?– i que és indispensable si s’aspira a ser trobat en les profunditats de Google.
En els últims anys una generació de productors electrònics han posat noms d’acudit al servei de música que no està per a bromes. El melancòlic Chet Faker n’és un, però abans que ell ja hi havia Joy Orbison i Com Truise, i a casa nostra, en cada edició de l’Xtrarradio Music Fest –que es va celebrar el dissabte–, sempre hi punxa Kil Valmer. Chet Faker no és Chet Baker, però també pot ser el vostre 'funny Valentine', si ho voleu.
