Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Christopher Guest i la colla pessigolla
Notícies / Cine

Christopher Guest i la colla pessigolla

Mascots, Christopher Guest
1/2
Mascots, Christopher Guest
Mascots, Christopher Guest
2/2
Mascots, Christopher Guest

Una carrera coherent
La cadena Netflix, que últimament ha reanimat o salvat les carreres d'Adam Sandler i de Pee-wee Herman (el primer, cada any que passa més suïcida, obsessiu i críptic; el segon, desaparegut del panorama fins ara), també ha tingut la genial idea de produir i estrenar la nova comèdia de Christopher Guest, que és una d'aquelles ments privilegiades del Hollywood del segle XXI. El film es diu 'Mascots' i continua el camí encetat per títols del mateix director com 'Waiting for Guffman', 'Very important perros', 'La força del vent' i 'For your consideration': la visió, rotundament humorística, de tota mena de concursos, reunions multitudinàries i competicions.

Vols ser la millor mascota?
A 'Mascots', l'enginyós Guest (que és el coguionista amb un dels actors, Jim Piddock) fica el nas en un campionat per escollir el millor animador d'esdeveniments esportius. Els participants (un grapat de fricandós que 'flipes') es disfressen d'animals, de punys (sí, sí, punys!) o de persones, i, mitjançant originals i engrescadores coreografies i consignes, han de convèncer el jurat que ells i elles són els millors animadors. I han de guanyar.

Un real fals documental
Amb l'aparença de documental, el film té en els actors (alguns habituals a l'obra del cineasta, d'altres fitxats per a l'ocasió) un dels seus grans valors: si he de triar, jo em quedo amb Parker Posey (a qui no fa gaire vèiem a 'Café society', de Woody Allen), Chris O'Dowd (el que paio es disfressa de puny, i és un tremend calent mental) o el mateix Guest, que recupera el personatge del sonat de Corky St. Clair, que ja ens va presentar, vint anys enrere, a 'Waiting for Guffman'.

Riallades que tapen els diàlegs
L'únic handicap de 'Mascots' és que rius tant que has de parar la pel·lícula cada dos minuts i, després d'eixugar-te les llàgrimes, tirar enrere per escoltar el que t'has perdut. Tot plegat sembla una conspiració de Christopher Guest i la seva colla de sonats perquè ens oblidem que el món actual està dominat pels avorrits, els negatius i els cabrons destructius que fan la guitza als altres.

 

 

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments