Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Cine, fe i manipulació: quan l'art cau en mans de la religió

Per
Josep Lambies
Publicitat

Amb l'església hem topat. M'acaben d'anunciar la creació d'una plataforma online que té per nom –oh, tremoleu!– Cine y Fe. Pel que he pogut esbrinar fins al moment, és un banc de pel·lícules, com Filmin, on tot el que tenen en cartera és un fons de temàtica religiosa, amb continguts episcopals i una flagrant moral pro-vida. O, com expliquen ells mateixos en el comunicat de premsa, un "cine especialitzat en valors". Quins valors? Mireu 'De qué va la vida' o 'Moscati', totes dues al seu arxiu, i ho comprendreu.

Consti en acta aquesta perorata no té intenció de ser una valoració anticlerical. No frenarem les campanyes vaticanes amb quatre línies sobre el seu proselitisme cinematogràfic. Ben mirat, moltes d'aquestes pel·lícules s'estrenen a les nostres pantalles cada any, i no em consta que les vagi a veure gaire gent. De fet, juraria que molts de vosaltres ni tan sols us n'assabenteu. El que m'ha tocat els nassos és trobar, en l'oferta del seu repertori de sortida, un títol com 'Thérèse', d'Alain Cavalier. I ho dic com a cinèfil, no com a descregut.

Primer de tot, el cas. Alain Cavalier no és un cineasta catòlic. Les seves millors obres, com 'Irène' o 'Aquest contestador ja no accepta missatges' han passat a l'Xcèntric, el programa de cine experimental del CCCB, com alguns dels treballs de laboratori més suggeridors que ens ha donat el cine francès dels últims 30 anys. És un fet que 'Thérèse' explica la història de Thérèse de Lisieux, una monja carmelita del segle XIX, però el seu missatge –si és que hem de parlar de "valors"– és humanista i universal, i no pas adoctrinador. Ni evangèlic, ni fanàtic. No és res del que Cine y Fe vol promulgar.

De què em queixo? De la instrumentalització que hi ha al darrere. És cinema, i per tant art. I la idea que algú pugui convertir una delícia com 'Thérèse' en estendard del culte al Papa em fa treure bilis. Cavalier la va rodar l'any 1986, però el ritme de la distribució espanyola sempre ha estat molt laxe, i no va arribar a sales fins al 2011 –un fenomen que ens hauríem de fer mirar–. Prou que ens ha costat reivindicar-la com a 'masterpiece' del cine francès, ara l'hem de veure convertida en un objecte de propaganda reaccionària.

Si ens descuidem, un dia ens hi trobarem alguna pel·lícula de Dreyer. Imagineu-vos el seu 'Dies irae', que va de la crema de bruixes, presentat com una exaltació de les mil meravelles que va fer per nosaltres la Santíssima Inquisició. O que la seva 'Joana d'Arc' es passés a classe de catequesi. No m'estaré de dir-ho: això és apropiació ideològica, reinterpretació indeguda, pura manipulació.

Últimes notícies

    Publicitat